Un tortuós viatge de tres dècades i un any

Pedro Martínez no era la primera opció. Segons explicava el Regió7, el nou director esportiu de l’entitat, Ángel Palmi, preferia l’experimentat Manu Moreno. Tampoc no continuaria Ricard Casas, l’home que havia salvat el TDK, que encara no es veia preparat per al repte. Aquest va recaure en un Martínez que havia pres les regnes del Joventut en el lloc del prestigiós Herb Brown i que havia dut els verd-i-negres al títol de la Copa Korac. Ningú no s’esperava que s’estigués quatre anys al Congost. De fet, als Congostos, perquè el 1992 es va inaugurar el nou. Ja en la primera temporada, va conduir l’equip a una fase final de la Copa, la primera que jugaria l’entitat des que es disputaven, el 1994.

El balanç de Martínez en la seva primera etapa a Manresa va ser de millora continuada en cada curs. Va quedar 18è en el primer (llavors hi havia 24 equips) i va evitar el play-off de descens; en el segon, va entrar al del títol amb un 15è lloc i eliminació a mans del CAI; en el tercer, 13a posició i caiguda contra l’Estudiantes, però amb presència novament a la fase final de la Copa; finalment, el 1994, en un sistema de competició propi de la NASA, va ser el tercer equip amb més victòries, va superar una ronda de play-off i va caure contra el Madrid, posterior campió, a qui va forçar un tercer partit. L’èxit el va dur a tornar al Joventut, on va durar mitja campanya, i un dels seus ajudants va agafar el relleu.

Els anys daurats

Salva Maldonado va recollir un equip que ja liderava Joan Creus i on havia pujat el talent d’elements primordials dels anys següents com Joan Peñarroya, Jordi Singla o un Roger Esteller cedit pel Barça. La inèrcia del treball en els anys anteriors era positiva i el tècnic badaloní la va saber gestionar per classificar l’equip per a dues semifinals de la lliga i guanyar la Copa del 1996, tres anys després de l’última presència en una fase final.

El tècnic barceloní no era la primera opció el 1990 però va iniciar la millor època del bàsquet a Manresa

Maldonado va aguantar un any més a Manresa, en què l’equip no va arribar a cotes tan altes. El setè lloc final ja sonava a poc tot i que l’estil de l’equip es mantingués vigent. El tècnic va emigrar a Sevilla i es va apostar per un desconegut, Luis Casimiro que venia de Gijón i que al currículum tenia haver estat ajudant de Pedro Martínez a Salamanca. Amb ell es va viure l’apoteosi, amb l’equip campió del 1998, una nova participació a la Copa del Rei i la presència històrica a l’Eurolliga de l’any posterior. Però la retirada de Joan Creus va precipitar l’inici de moments molt complicats.

Descens i dos cursos a la LEB

La caiguda va ser dura. Un entrenador tan experimentat com Manel Comas no va poder fer surar la nau i un home de la casa, Xavi Rodríguez, va passar de ser ajudant en el títol de Copa de Múrcia a no poder fer res per impedir el descens del 2000 a Gijón. S’iniciaven dos anys a l’infern. Ni el retorn de Maldonado no va poder fer tornar l’equip a l’ACB el primer any, derrotat pel Lleida. Seria Ricard Casas, més d’una dècada després de salvar el TDK a Tenerife, qui retornaria a l’elit un conjunt que, amb el descens, havia perdut les tres lletres del seu històric patrocinador. Curiosament, el rival de la final a cinc partits per pujar va ser l’iniciador de la gran era, Pedro Martínez, i el Tenerife. Semblava que tot lligués d’alguna manera.

En el tercer any de la tercera etapa al club, l’entrenador segella una llarga sequera de 18 anys sense fase final

L’impuls de la LEB va fer que el Manresa, ara rebatejat com a Ricoh, arribés a l’elit amb Albert Oliver i Ferran Laviña comandant la nau, Singla de supervivent de la gran època i talents emergents com Rafa Martínez. De la mà del tècnic manresà hi va haver salvació còmoda el primer any i un inici de campanya espectacular en el segon, amb classificació per a l’última fase final de Copa jugada fins ara. Casas va aguantar fins al 2005, sense poder fer entrar el Ricoh al play-off, el segon any per una posició, i se’n va anar a València. La transició no va sortir bé.

Perquè el seu ajudant, Xavier Garcia, va ser destituït a mitja temporada. El va rellevar Óscar Quintana i es va voler tornar a l’època Gervin portant un gran nom de l’NBA, en aquest cas Rodney White. La salvació semblava feta, però una derrota a casa contra el Fuenlabrada va abocar a una final molt difícil a Menorca i al retorn a les catacumbes.

L’era Ponsarnau

Aquest seria duríssim. Quintana només va aguantar fins al desembre en una situació més propera al descens que a les places de play-off. Com moltes de les vegades en què s’ha mirat a casa, es va encertar i la confiança en Jaume Ponsarnau la va retornar el tècnic targarí amb un ascens a Huelva i amb una nova remesa de jugadors preparats per a l’ACB.

Així, s’iniciaven sis anys d’estabilitat, tot i que sense èxits importants. No es va entrar un lloc a la Copa, per a la qual s’havia fet mèrits, perquè s’havia designat l’Estudiantes club amfitrió. L’equip es va mantenir amb facilitat els primers anys, però de mica en mica anava perdent competitivitat. El 2013 es va quedar últim, amb sis victòries, i Ponsarnau va plegar.

Les coses no van anar millor amb Borja Comenge i Pere Romero, en un altre descens salvat als despatxos, abans del retorn de Pedro Martínez, que havia abandonat Gran Canària. Amb ell, a causa de la precarietat, només es va poder salvar la categoria amb un miracle a Madrid. El seu relleu, Ibon Navarro, va torejar la misèria fins al segon any, en què el descens va ser inevitable.

De nou a la LEB, i com el 2007, canvi d’entrenador, Diego Ocampo per Aleix Duran, ascens catàrtic i gran impuls de la mà del president Josep Sàez. Peñarroya va ficar l’equip als play-off i a Europa i el 2019 tornava Pedro Martínez, l’iniciador de tot, després d’haver estat campió de lliga a València dos cursos abans. «Roda el món i torna al Born». El Manresa viatja a una fase final de les mateixes mans que l’hi van portar per primer cop.