No es veia un ambient de gran partit a fora del Congost abans del partit d’ahir. A l’hora que començava, tres quarts de vuit, molta gent encara treballa i ja se sap que la parròquia del Baxi s’ho pren amb calma. El club va voler muntar unes atraccions a fora, que sempre són d’agrair i que ajudaven a fer temps per entrar a dins del pavelló.
Des del maig que molta gent no tenia contacte amb aquella calor tan insuportable de la qual se suposa que ens alliberaran quan es reformi el pavelló. De moment, però, toca aguantar-lo. Salutacions per una banda i per una altra, com han anat les vacances i posem-nos en ambient, a veure quina cara fan els nous fitxatges.
I pel que es va veure, la gent en va quedar contenta. La presentació no va ser res de l’altre món, amb la sortida dels jugadors, mentre els del rival s’esperaven en formació, i les primeres paraules del president, Jordi Serracanta. Va ressaltar dues idees, la de la «família», que ha anat creixent, i la de la fórmula», la que ha adoptat l’equip a l’hora de jugar per atraure aficionats. El capità, Guillem Jou, per la seva banda, va demanar el suport de l’afició per afrontar el curs, com se sol fer en aquests casos.
Velles tradicions
I quan el partit va començar, les velles tradicions de sempre. Crits contra Zach LeDay, pel cop al cap que li va donar a Steinbergs, i després, al segon període, la típica frase «qué malo eres» adreçada a un dels àrbitres. També hi va haver tribut a Juampi Vaulet, acabat d’arribar d’Argentina, de guanyar l’AmeriCup.
El fet que es pogués guanyar un equip d’Eurolliga va fer animar fins al final, tot i que falta per polir encar les cançons per a cada jugador. Sembla que Harding serà dels primers en tenir-ne. Al final, el millor de tot, ningú no es va fer mal i fins i tot Marcus Lee repartia pastes sortint del pavelló perquè ahir era el seu aniversari. Quan pugui jugar, potser haurà de repartir també alguna galeta.
