Espanya no només exporta pernils ibèrics o torrons d'Alacant als altres països del món. El país també és un gran exportador d'escombraries. Un voluminós cabal de residus plàstics flueix des dels ports espanyols cap a diversos estats asiàtics, embarcats en contenidors que són directament descarregats en abocadors de la Xina, Malàisia, Vietnam o Hong Kong, i així augmenten els problemes mediambientals d'aquestes destinacions.
El 2017, Espanya va enviar a la Xina ni més ni menys que 116.000 tones de residus plàstics i 47.000 a Hong Kong. Un total de 223.000 tones van ser enviades al conjunt d'Àsia en aquest any, amb el teòric propòsit que aquests països reciclin aquest material. No obstant això, la realitat acaba sent molt diferent i una gran part d'aquest plàstic no acaba reciclat, sinó abandonat arreu, tant en abocadors que no compleixen cap normativa com al medi natural. Espanya contribueix així decisivament a agreujar el problema de la proliferació del plàstic a tot el planeta.
Els gots que hem usat en l'última festa d'aniversari o l'envàs de crema solar que hem utilitzat a la platja podria estar ara mateix surant per les ribes d'Indonèsia o ennuegant l'esòfag d'algun cetaci a l'Índic.
Es tracta d'un problema que no afecta només Espanya, ja que el trànsit de residus d'aquest tipus, generalment cap als països del sud, és una pràctica comuna des de les nacions desenvolupades. Segons l'ONU, cada any 11,2 milions de tones d'escombraries plàstiques recorren el planeta embarcades en contenidors a bord de vaixells de càrrega sense estar subjectes pràcticament a cap normativa.
Això ha provocat l'aparició de veritables províncies-abocador a la Xina i en altres països asiàtics, on viuen sovint milions de persones, dedicades a separar, classificar i recuperar els diferents materials. Es tracta de grans àrees envaïdes literalment per escombraries amb elevat contingut tòxic, que causa gravíssims danys mediambientals als boscos, els rius i els camps. Això és així perquè, segons denuncien tant governs com entitats privades, són processos de reciclatge en què no es respecta cap norma. El dany que es provoca supera de molt el benefici que representa la recuperació.
La Xina diu «prou»
Però a principi del 2018 les coses van començar a canviar. Xina va dir «prou» i va prohibir l'arribada de més escombraries plàstiques al seu territori. A més, el govern del país ha començat a clausurar indústries il·legals, abocadors clandestins i negocis sense cap control. «En realitat, la Xina no és que hagi prohibit l'entrada de residus al seu país, sinó que ha tancat la porta als residus no valoritzats, és a dir, aquells que arriben barrejats, sense classificar, i que són de molt mala qualitat per reciclar», aclareix el responsable de campanyes de Greenpeace, Julio Barea. La decisió de les autoritats xineses ha fet caure en picat l'exportació de residus plàstics des d'Espanya, ja el 2018. Altres països han seguit el mateix camí. Malàisia, que des del «cop de porta» de la Xina s'ha convertit en el principal destí de les escombraries de plàstic a nivell mundial, va decidir desemmascarar les males pràctiques dels països occidentals que estan inundant el seu territori amb escombraries i contaminació. El 29 d'abril passat, Malàisia va tornar cinc contenidors plens de plàstic a Espanya. Va ser el primer enviament a un país d'origen d'aquest tipus de residus il·legals. Posteriorment, més contenidors han estat enviats als Estats Units, la Xina, Austràlia, Canadà, Japó o Aràbia Saudita.
«Continuarem desfent-nos de les importacions de residus plàstics contaminats. Aquests contenidors van entrar al país amb declaracions falses de contingut i altres irregularitats que vulneren les nostres lleis mediambientals», va declarar a la premsa la ministra de Medi Ambient malàisia, Yeo Bee Yin. La ministra va afegir que «es trafica amb escombraries amb el pretext que és reciclatge. Els malaisis han de patir l'aire de mala qualitat a causa de la crema de plàstics».
El president filipí, el controvertit Rodrigo Duterte, també ha anunciat que enviarà 69 contenidors amb escombraries al Canadà (d'on van sortir entre el 2013 i el 2014), perquè és una transacció no autoritzada per les Filipines. Si Canadà no accepta la devolució d'aquests contenidors, el seu contingut serà alliberat en aigües marines canadencs, segons ha advertit Duterte.
Tota aquesta situació posa de manifest que el plàstic es converteix en una qüestió incòmoda de gestionar per a tothom. Ningú sap què s'ha de fer amb aquest material. «Hem fet servir el medi ambient com una catifa sota la qual amagar les escombraries, el que passa és que se n'ha ficat tanta sota que la catifa ja vessa i surt pertot arreu», afegeix Julio Barea, per a qui l'única opció és que els residus es reciclin en els països on els produeixen.
Un article de la revista Science Advances reflecteix que únicament el 9% de tot el plàstic fabricat des del 1950 ha estat reciclat. La resta ha acabat o bé incinerada (amb la consegüent emissió de tòxics a l'atmosfera) o senzillament abandonada.
Els 187 països que formen part del Conveni de Basilea, signat el 1989 per regular el trànsit internacional de residus perillosos, han decidit posar-se en marxa. L'objectiu és introduir canvis en l'articulat del conveni per evitar que els països en via de desenvolupament segueixin rebent deixalles plàstiques sense control. Es vol garantir, almenys, que els residus que arribin estiguin adequadament classificats i es puguin reciclar.
