El planeta està amenaçat, però, en realitat, el que de veritat està en perill és la humanitat. I no únicament els habitants de regions remotes com l'Àfrica subsahariana o l'Extrem Orient. Tots anem plegats en aquest vaixell i a tots ens amenaça de la mateixa manera el canvi climàtic en curs. L'emigració s'ha fet fins ara, fonamentalment, per raons econòmiques o bèl·liques, però a partir d'ara serà per raons climàtiques i ecològiques. Ja està passant.

Les dades de l'organització de l'ONU per als refugiats, ACNUR, són eloqüents: el 2019, gairebé 25 milions de persones de 140 països van haver d'abandonar la seva terra i casa seva per buscar un altre lloc on viure, a conseqüència dels successos meteorològics. Però les previsions per al futur immediat són encara pitjors, ja que aquest organisme calcula que els refugiats climàtics poden arribar als 200 milions de persones el 2050 si no es frena l'escalfament global.

No es tracta únicament d'afectats per la progressiva aridesa del terreny, la sequera i altres esdeveniments derivats d'unes temperatures cada vegada més altes. La crisi climàtica també genera huracans més intensos, inundacions més severes i tempestes extremes. Tots aquests esdeveniments són fills del canvi climàtic i obliguen poblacions senceres a desplaçar-se.

A Àfrica és on més s'aprecien els efectes de la sequera i la desertificació de boscos i pasturatges, que converteix en inhabitables àmplies àrees que abans sí que ho eren. A Àsia és on més es prodiguen les precipitacions extremes. Però també regions insulars es veuen afectades per fets com la pujada del nivell de la mar o l'acidificació dels oceans, que afecta la pesca. En tots aquests casos, els seus habitants no tenen cap altre remei que abandonar en massa la seva llar i traslladar-se a altres llocs, on no sempre seran ben rebuts i on el seu futur potser no és millor.

El concepte de refugiat climàtic encara no està acceptat en el dret internacional de manera plena, però els experts tenen clar el seu significat. El doctor en Antropologia Social de la Universitat de Barcelona Miguel Pajares recull la següent definició al seu llibre Refugiats climàtics, un gran repte del segle XXI: «Refugiada climàtica és la persona que ha abandonat la seva llar i es troba fora del seu país, a causa, principalment, que el seu hàbitat ha sofert un deteriorament greu i irreversible provocat pel canvi climàtic».

Agreujat per la covid

Per si no fos prou, la situació d'aquests migrants s'ha agreujat amb la pandèmia del covid i les seves limitacions mitjançant confinaments, tancament de fronteres i limitació de la mobilitat.

Un exemple que posa Miguel Pajares és l'huracà Harold, la primavera del 2020, que va assolar quatre petits països insulars del Pacífic sud, només un mes després que l'OMS declarés la pandèmia del coronavirus. Les restriccions i les quarantenes obligatòries van alentir l'arribada de les ajudes i la instal·lació d'albergs per als supervivents va eliminar tota possibilitat de respectar les distàncies interpersonals de seguretat.

Però la desertificació, les inundacions progressives i altres desastres naturals derivats de la crisi climàtica provoquen calamitats afegides: són la metxa de noves guerres. «Quan el canvi climàtic asseca els rius, redueix les collites, destrueix la infraestructura crítica i desplaça les comunitats, es disparen els riscos d'inestabilitat i conflicte». Són paraules del secretari general de l'ONU, Antonio Guterres.

El mandatari mundial va recordar un estudi de l'Institut Internacional de Recerca per a la Pau d'Estocolm que va demostrar que vuit dels deu països que acullen les operacions més grans de pau per aturar conflictes el 2018 eren en àrees altament exposades al canvi climàtic.

«Els impactes d'aquestes crisis són més grans on la fragilitat i els conflictes han afeblit els mecanismes de supervivència, on la gent depèn del capital natural, com els boscos i les pesqueres, per al seu manteniment, i on les dones, que suporten la càrrega més gran de l'emergència climàtica, no gaudeixen dels mateixos drets», va afegir.

Hi ha casos concrets per demostrar aquesta realitat. A l'Afganistan, el 40% de la força laboral es dedica a l'agricultura, però la reducció de les collites està deixant gran part d'aquesta població en la pobresa i a costa de ser reclutada per bandes criminals i grups armats. Fam i guerra van agafats de la mà.

A l'Àfrica occidental i el Sahel hi ha 50 milions de persones que depenen de la cria de bestiar per sobreviure, però els canvis que hi ha, que deterioren els terrenys de pasturatge, augmenten la violència i els conflictes entre ramaders i agricultors, que es disputen el control dels pocs recursos que queden.

A Darfur (Sudan), l'escassetat de pluges i les sequeres recurrents estan augmentant la inseguretat alimentària i disparen la competència pels aliments i l'aigua. Les conseqüències són especialment devastadores per a les dones i les nenes, que representen ni més ni menys que el 80% dels desplaçats climàtics (vegeu informació adjunta).

Segons l'informe de l'ONG Save The Children, el 70% dels 45 països més exposats als estralls derivats del canvi climàtic són al continent africà. Allà, «l'augment dels fenòmens meteorològics extrems pot provocar nous riscos per a la salut, en un sistema sanitari ja de per si mateix molt fràgil», assenyala aquesta organització, que ha apuntat a la infància com la gran víctima de la fam, la falta d'aigua potable i les malalties derivades de la crisi del clima.

Tota aquesta situació accelera les brutals desigualtats socials que ja existeixen en aquestes regions de la Terra. «Els que ja s'estan quedant enrere, es quedaran encara més enrere», afegia el titular de l'ONU.

L'historiador i ambientalista britànic David Attenborough considera imprescindible adoptar uns nivells de cooperació mundial sense precedents si es vol afrontar amb èxit l'amenaça climàtica: «Haurem d'inventar noves indústries senceres, reconèixer la responsabilitat moral que les nacions riques tenen amb la resta del món i posar un valor a la naturalesa, un valor que va més enllà dels diners».