12 de desembre de 2012
12.12.2012
Entrevista Rubén del Rincón

"La Fou és una història d'èxit en una crisi"

L'artista d'Olesa narra a la novel·la gràfica "Entretelas" la creació de la cooperativa a mans dels treballadors als vuitanta

12.12.2012 | 01:00
Rubén del Rincón, a la plaça Fèlix Figueras i Aragay, davant l´ajuntament d´Olesa de Montserrat

Dibuixant. La societat catalana va patir fa trenta anys una crisi econòmica que va tancar moltes empreses. Els treballadors de Stancolor, però, van fer el cor fort, van comprar la fàbrica en la subhasta pública i van constituir-se en la Cooperativa la Fou. La nova firma va tenir una llarga vida que va salvar el lloc de treball de molts veïns d'Olesa de Montserrat i rodalia. El relat d'aquesta història amb final feliç es desplega en color al còmic "Entretelas"

Una empresa que tanca, treballadors sense feina, problemes familiars, penúries econòmiques, la feixuga lluita per la supervivència. El desolador panorama que poden subscriure molts catalans des de fa quatre anys també va tenyir d'incertesa la vida dels empleats de Stancolor, víctimes fa tres dècades d'una crisi que va fer abaixar moltes persianes. El coratge, però, també té la seva oportunitat en les situacions límit: el dibuixant Rubén del Rincón (Olesa de Montserrat, 1978) explica la valentia amb què el seu pare i altres companys de feina van embarcar-se en l'aventura de comprar aquella fàbrica d'estampació de roba per convertir-la en la Cooperativa la Fou. Una història d'èxit viscuda a la localitat montserratina de què es pot gaudir a les pàgines de la novel·la gràfica Entretelas.

El 1982, quan va tancar Stancolor, vostè era una criatura. Quin record té d'aquells temps?
En tinc un record molt viu, sobretot per part del meu pare, l'Agustín. Quan ets petit, no fas cas d'aquestes coses, per a un nen, els seus pares són indestructibles.
Almenys, aquesta història acaba bé. Era el més normal?
No, no tots els casos d'empreses amb problemes van tenir el mateix final. Però m'he trobat gent que se sent familiaritzada amb el que explico perquè aquella crisi va afectar moltes fàbriques. El nostre no va ser un cas aïllat, però jo no n'era conscient que feia el llibre.
I tot el que explica és verídic?
I tant, no m'he inventat res. Només m'he permès la llicència de fer que la nena que neix en el relat sigui la meva germana, però en realitat és el meu germà Carlos, que és qui ha fet la coloració del llibre, que va néixer aleshores. L'Anna va arribar més tard. Això ho he fet perquè volia presentar-lo a ell als quatre anys, l'edat que jo tenia aleshores, per convertir-lo en un nen inquiet que es vol fer gran i a través de la mirada del qual es veuen alguns aspectes de la història.
Però vostè també hi surt.
Sí, sí, sóc el germà gran a qui agrada dibuixar i que amaga els fulls sota els deures quan el pare entra a la seva habitació per comprovar que està fent la feina de l'escola.
Com eren els vuitana?
Una època molt diferent. Tot estava per fer, era més espontani, la societat era com el pati del col·legi. Potser et barallaves i l'endemà ja t'havies reconciliat, no es donava tanta importància a coses que avui sembla que siguin molt greus.
L'episodi de la subhasta de Stancolor és molt significativa.
Digne d'El Padrino! Els treballadors s'hi van presentar per gua- nyar la licitació i es van llançar sobre un home que es van pensar que era un possible competidor en la compra de la fàbrica. Quan el meu pare m'ho explicava, em partia de riure.
Quina vida va tenir la Fou?
Durant vint-i-cinc anys va funciona molt bé, però els últims cinc tenia problemes. Per sort, una empresa catalana del sector, més potent, la va comprar perquè es va veure capaç de tapar el forat respectant els llocs de treball. El meu pare encara hi treballa, i també l'home que surt en la darrera escena de l'Entretelas.
És una història molt novel·lesca. Va ser idea seva portar-la al paper o un encàrrec?
Jo he treballat molt a França i Bèlgica, països on es tracta el còmic amb una consideració que aquí no hi ha. Però feia un any que m'havia quedat sense feina i, per no deixar la mà quieta, vaig començar aquesta història personal. Però quan n'havia fet vint pàgines sentia que havia de deixar el projecte perquè no tenia diners.
Què va passar?
Vaig presentar el que tenia fet a unes quantes editorials, però no hi va haver sort. No hi veia sortida. Llavors vam marxar a Nova Zelanda amb una colla, entre els quals el Carlos, i un cop allí vaig trucar a la mare, la Loli, que em va donar una notícia increïble. Els treballadors com el meu pare que eren accionistes de la Fou, a més de mantenir el lloc de treball després de la compra per part de la nova empresa, van rebre una compensació econòmica per la venda de les accions. I en van ingressar una part a cada fill. Ja tenia diners per produir Entretelas!
I aleshores apareix La Cúpula?
Ells n'han fet l'edició, però el projecte l'he pagat jo.
L'empresa del seu pare sembla imbatible.
Durant molts anys, tot va continuar igual com la vaig conèixer de petit, quan m'hi passejava tranquil·lament. És curiós, perquè a Olesa he vist caure i destruir moltes coses, però la Fou ha estat sempre la mateixa.
Hi haurà una segona part d'Entretelas?
No, aquesta història acaba aquí. Però no descarto que, més endavant, trobi un altre argument valuós que tingui a veure amb el meu entorn, la meva vida, per poder-ne fer una altra novel·la. Però res a veure amb la fàbrica, tot i que tinc altres antecedents en el tèxtil: la meva àvia, que venia d'Almeria, treballava en una fàbrica a Cabrianes. L'avi treballava als Catalans, però es va suprimir l'estació de Cabrianes i la família, amb la meva mare, que va néixer a Sallent, es va traslladar a Olesa. Jo vaig viure a l'edifici de l'actual estació.
Vostè és més dibuixant que guionista?
Sí, sí, jo sóc dibuixant, no en sóc, de guionista. Entretelas és la primera obra que faig per amor a l'art després de molts anys. He tingut la sort que gairebé sempre he pogut fer el tipus de còmic que m'agrada.
Quins projectes té entre mans?
Acabem de publicar un llibre amb Arturo Pérez-Reverte en què il·lustro les històries de la seva obra La sombra del águila. Van anar sortint les vinyetes al diari El Mundo durant tretze setmanes, i ara ho apleguem en un sol volum.
I a fora, no té encàrrecs?
El mercat europeu paga bé. Amb el guionista Jean-David Morvan hem fet quatre àlbums il·lustrats sobre Els tres mosqueters. Ningú havia tingut abans el coratge d'atrevir-se a encarar-se amb una obra tan important per als francesos. A Bèlgica, el còmic és un orgull nacional, i actualment faig algunes feines per a la revista Spirou. Al marge d'això, hem engegat un projecte de websèrie.
Un camp diferent del del còmic.
Som una colla de gent de diferents àmbits, hi ha la meva xicota, la Sara, fent d'actriu. Es pot veure a l'adreça http://ricciwebserie.com i el primer capítol es podrà veure dissabte 15 de desembre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.