"Aquesta pel·lícula és la que no ens agrada de la vida. La que explica que una persona estimada ja no és entre nosaltres". Mossèn Antoni Boqueras, rector de la Seu, començava, així, la cerimònia de comiat del cineasta Joan Soler, mort dissabte als 51 anys. El funeral, que va omplir la Cova i va deixar gent al carrer, el va oficiar mossèn Boqueras conjuntament amb mossèn Costa, i el superior de la Cova, Francesc Riera. I com si es tractés d'un guió de cinema, la gran passió de Soler, el setè art, va servir per recordar-lo a través de les paraules i de la música.

Representants del món cultural -amb els promotors del Fecinema i l'equip de Cinefilms, la seva productora-; del món comercial i empresarial --Soler era fill de la camiseria Soler i impulsor de l'establiment Caddie- i del món polític -va ser el cap de llista de la candidatura Manresans a les últimes eleccions municipals- van assistir a una cerimònia sòbria, personal i d'emoció continguda. Entre els assistents, l'alcalde de Manresa, Valentí Junyent; els regidors Joan Calmet, Ramon Bacardit i Xavier Javaloyes; i l'exalcalde Josep Camprubí i l'exregidor Ignasi Perramon.

Una fotografia de Soler al damunt del fèretre va presidir un adéu que va dosificar l'emotivitat al llarg de la cerimònia amb una acurada selecció de músiques i unes breus però intenses paraules finals a càrrec de Joan Barbé, company de Soler en el Festival de Cinema Negre de Manresa, i de Josep Casado, amb qui Soler havia compartit amistat i aventura política. La música de Manel Camp a La ciutat de Plácido, fragments de Jorba i de bandes sonores que agradaven especialment a Soler es van poder escoltar ahir intercalades amb l'homilia en una acurada selecció feta a petició de la família per Carles Muñoz Gómez-Quintero, company del cineasta des dels inicis de Cinefilms: "hem volgut fer una tria de música que el representés". Així va ser.

Si mossèn Boqueras, adreçant-se a la família, apel·lava a la dificultat d'acceptar la mort "perquè el nostre cor és ple de dolor" però invocava l'esperança subratllant que en el guió de la vida de Joan Soler "com les bones pel·lícules, acaba bé, amb la victòria de Jesús sobre la mort", Joan Barbé remarcava que el dolor provenia de "l'absència", del "buit que deixa el qui ja no hi és". "Sigui qui sigui el guionista d'aquesta injusta pel·lícula de la vida, s'ha equivocat molt" però, reblava, "els que avui som aquí som afortunats, hem tingut el privilegi d'haver compartit alguns dels millors anys de la nostra vida amb un company que ens ha deixat prou material sensible, prou imatges emocionants, prou experiències humanes, per ajudar-nos a seguir endavant".

Casado va recordar l'amic "generós, dinàmic, actiu, somrient, autèntic", amb qui enganxaven cartells electorals, quedaven per veure el Barça o per fer una barbacoa. I va agrair l'home sempre disposat a fer realitat "mil i un projectes", a "dir el que pensava", encara que no fos el més correcte, a la persona que, fins i tot al final, ha donat "una lliçó més de transparència: la vida és ben fràgil".