Miyajima i Teshima són dues illes del mar interior del Japó que van canviar la vida de l'artista igualadí Jordi Fulla (1967) fins al punt que avui inaugura al Museu de Montserrat una exposició, amb disset mil petites figures repartides per un dels àmbits de la Sala Pere Daura, que reflexiona sobre els punts de trobada i fricció entre Orient i Occident. «M'interessa la fascinació recíproca», va afirmar ahir al migdia el creador anoienc, que va viatjar al país nipó l'any 2005 i va repetir l'experiència una dècada més tard.

Anatomia d'una illa a ulls clucs convida l'espectador a contemplar algunes creacions plàstiques de Fulla i a penetrar en l'espai de quietud creat amb milers de peces de guix, unes figures que remeten a l'obsessió de l'artista per elements naturals com els tòtems, les roques, els volcans i els icebergs. «L'exposició i la instal·lació són un viatge intens al llarg del temps que parteix de l'experiència d'anar i tornar del Japó. El primer cop que hi vaig ser, em va trasbalsar: la seva mirada és a les antípodes de la nostra, en la manera de fer, de pensar, d'actuar,... El contacte inicial se'm va fer molt estrany, perquè em sentia comfortable i alhora trasbalsat. Entendre't amb un japonès és complica't, i no ho dic només pel fet idiomàtic», va comentar el pintor.

L'art del país asiàtic va despertar interès a Occident a mitjan segle XIX, «però el japonisme va ser una mirada exclusivament estètica». L'artista igualadí, en canvi, planteja «una cosa més estranya, una mena d'incredulitat davant la dificultat i, alhora, la proximitat dels discursos. Per això m'interessa la frontera entre el coneixement i el desconeixement».

Després de tornar per segona vegada del Japó, i un cop es va concretar la possibilitat d'exposar al museu abacial, Fulla va començar a mantenir una relació epistolar amb l'historiador i crític d'art Albert Mercadé (Barcelona, 1981). «És un diàleg que tenia quelcom de romàntic perquè ja no s'envien cartes», va comentar el comissari de la mostra: «l'intercanvi va ser assossegat, reflexiu, i va durar catorze mesos, durant els quals ell m'enviava escrits i dibuixos», alguns dels quals s'ensenyen a l'exposició. «Sense esperar res a canvi, parlàvem d'Occident, de les illes, del zen, de l'espiritualitat, de la seva obra... Intentava donar-li estímuls literaris, filosòfics... Per a ell, va ser un viatge introspectiu», va afegir Mercadé.

Anatomia d'una illa a ulls clucs podria despistar qui no conegui la trajectòria del Museu de Montser-rat com un centre obert a múltiples propostes d'art contemporani. El projecte de Jordi Fulla també participa de l'humanisme i l'espiritualitat que desprèn l'abadia benedictina. L'espai central de l'exposició simbolitza una illa envoltada de disset mil figures menudes que, durant dos anys, l'igualadí va crear d'una en una en un procés que implica pensament i trobada amb un mateix, perquè «mentre les anava fent tenia un temps per reflexionar».

Desplegar les petites icones al terra de la Sala Pere Daura va generar a Fulla un altre episodi de fascinació: «el moment d'observació es compon essencialment de passat i de futur, és un moment estrany durant el qual el present no existeix». L'igualadí vol portar l'exposició al Japó, on ja hi havia exposat a l'inici de la seva carrera. No és en va que Mercadé el considera un dels grans pintors catalans dels darrers anys.