El primer contrabaix de l'Orquestra Simfònica de Nova Zelanda va néixer el 1984 a l'altra banda del món, concretament a Santpedor. Els atzars de la vida i el talent musical de Joan Perarnau es van conxorxar fa quatre anys i l'intèrpret bagenc va aconseguir una plaça a la principal formació del país, on la rebuda va ser tan càlida que, ara per ara, no es planteja tornar a casa. «El panorama tampoc està gaire bé a Catalunya», apunta. El santpedorenc va parlar de l'experiència als antípodes durant una recent estada a la seva terra que va aprofitar per tocar amb l'Orquestra de Cadaqués.
Què hi fa un santpedorenc a Nova Zelanda?
Quan vivia al Japó amb la meva dona, que és coreana, algun cop vam anar de vacances a Nova Zelanda. I ens va encantar, és un país recent, cosmopolita, on trobes gent d'arreu del món.
No tothom s'enamora dels països que visita com a turista fins al punt d'anar-hi a viure.
Vaig estudiar a Londres, després vaig estar al Japó... i fa quatre anys tenia plaça a l'Orquestra de Castella i Lleó, a Valladolid. Però vaig saber que buscaven un contrabaixista a la Simfònica de Nova Zelanda i vaig provar sort. No m'ho vaig pensar gens perquè si ho hagués fet potser no hauria fet el pas i m'hauria fet enrere.
Va tenir molta competència?
Quan veuen que tens possibilitats fas el trial, que és una estada de dos mesos, i una altra prova. I el primer contracte és de primer d'any, el provation, perquè es curen en salut per si al final no es volguessin quedar el músic. Jo vaig ser l'únic que vaig passar aquestes etapes, però no sempre és així i hi ha més d'un músic que opta a la mateixa plaça.
Aleshores, va deixar la plaça de Valladolid?
No, el que vaig fer va ser demanar una excedència perquè no sabia com m'aniria a Nova Zelanda. Però ja se m'acaba i deixaré el lloc perquè vull continuar on sóc ara. Els inicis, a vegades, són difícils. Va tenir dubtes?
En la llista dels pros i els contres, l'únic motiu que hi havia per no continuar allà era la distància. Realment, un dia de vol.
Exacte. Quan aquí és de dia, allà és de nit. Però la resta d'elements eren favorables: poca gent, sense excessius problemes, una natura magnífica... Jo visc a Wellington, que és la capital i té uns 300.000 habitants. La ciutat gran, la més internacional, és Auckland, amb 1.200.000 habitants.
Hi ha xoc cultural per a un europeu que hi vagi a viure?
No gaire, el que passa és que si hi vas de visita, ho trobes car. La vida és més cara, però els sous també són més alts.
De fet, en sabem ben poc, de Nova Zelanda. El rugbi és el seu principal ambaixador, oi?
El rugbi és una gran passió, i el criquet! La gent, a vegades, ho confon amb Austràlia. A mi m'han arribat a preguntar què tal els cangurs. Però tampoc són dos països gaire propers. De Wellington a Sydney hi ha tres hores d'avió.
I fins a Santpedor, un dia sencer. El deuen veure poc a casa.
Un o dos cops l'any. De fet, el viatge cada cop em passa més ràpid. Sortim, parem a Hong Kong, després a Munic... I a vegades agafem altres rutes per fer-ho diferent, parem a Thailàndia, Xina, Singapur...
És millor anar per Àsia que no pas per Amèrica?
Sí, per l'arqueta del contrabaix. A la punta hi ha ivori, i això et porta problemes en alguns països americans, fins al punt que pot passar que te'l confisquin. Per això sempre anem per Àsia i Europa, tot i que si anéssim per l'altra banda, fent escala tant a Los Angeles i San Francisco com a Buenos Aires, si fa no fa es triga el mateix temps.
De moment, però, no hi ha vol directe des de Barcelona.
No, però segons quina ruta agafo, no hem de passar per Madrid.
Què implica ser membre de la Simfònica de Nova Zelanda?
La NZSO viatja molt pel país, cada temporada agafem una trentena d'avions, i a Auckland, que és la ciutat més gran, hi actuem un o dos cops al mes. Jo, a més, també faig de professor a la Victoria University, a Wellington. La rutina diària s'inicia a les 9.30 h del matí, i ens ocupa fins a les 4 de la tarda.
I toquen Mozart, Bach, Beethoven, Händel...?
Sí, i tant. Però també fem música polinèsia, dels maorís. És normal, ja que a Valladolid, a més dels compositors clàssics, també tocàvem copla. L'orquestra explota molt cada programa, i l'anem a tocar a tot arreu.
També fan gires fora del país?
No gaires, no és una orquestra coneguda a escala internacional, tot i que hi ha prevista una gira per Europa l'any 2019. No sé si passarà per Catalunya. Però, malgrat això, gravem moltes bandes sonores de les pel·lícules de Hollywood.
A Nova Zelanda?
Sí, i tant. A Wellington hi ha una empresa d'efectes especials, Weta Digital, i una de postproducció, Park Road, que treballa molt per al cinema nord-americà. Peter Jackson és neozelandès i tant la trilogia d' El senyor dels anells com la del Hobbit es van rodar en aquest país. I la Simfònica grava moltes músiques d'aquests i altres films.
Així, el contrabaix que sona al «Hobbit» és seu?
El de la primera part de la trilogia no, perquè jo encara no hi era, però en les dues últimes sí. L'orquestra també va gravar la banda sonora del King Kong que va dirigir el mateix Peter Jackson el 2005.
Doncs la NZSO no deu ser coneguda arreu del món, però l'escolten milions de persones.
És una feina més de les orquestra, que s'han de modernitzar i no quedar-se només en la interpretació de concerts, perquè potser aquest model no és sostenible. La NZSO també posa música a videojocs com Titanfall.
Per cert, qui la dirigeix?
Un veterà director holandès que es diu Edo De Waart. Jo sóc el primer contrabaix, però en total n'hi ha vuit.
Per la Diada del 2013, vostè va impulsar la Via Catalana a Wellington. Hi ha altres catalans a la seva ciutat?
Sobretot hi ha gent de pas, que hi ve per uns mesos i després se'n va. Jo he fet amistat amb un xef de Torelló que viu a Auckland, i ve als concerts quan hi toquem.
La realitat catalana, als neozelandesos, els és llunyana?
Jo els explico el que és Catalunya i el que hi està passant. Ja tinc un centenar de neozelandesos que estan al cas, he, he, he. Una vegada n'hi va haver un que em va dir: «però el teu nom no hauria de ser Juan?». I jo li vaig respondre: «vine, que t'explicaré una història!'»
