Després de visitar a la vora de 850 masies i destinar quinze anys a la recerca, a María del Agua Cortés (Barcelona, 1960), veïna d'Avià des de fa un quart de segle, ja difícilment se li escapa cap detall sobre tot allò que fa referència a una tipologia arquitectònica característica de la geografia catalana des de l'edat mitjana. Fruit de la tesi doctoral Espai domèstic i cultura material. Una aproximació històrica a les cases rurals del Berguedà n'és el llibre La Masia a la Catalunya central, que publica Farell Editors i que es presenta avui (19.30 h) a la biblioteca de Berga.

«L'evolució ha de poder conviure amb el passat», afirma convençuda Cortés, que és arqueòloga de formació i treballa com a tècnica de patrimoni a la Diputació de Barcelona. L'avianesa coneix de prop la realitat del territori: «les masies sempre s'han modificat, però si no se'n documenten els processos, la informació es perd. Si les saps llegir, les masies et diuen moltes coses. És com fer arqueologia a cota zero».

Des de fa anys, l'autora elabora fitxes on anota qüestions com l'estructura dels habitatges, la distribució dels espais interiors i exteriors, la forma dels paraments... Dues beques de la Generalitat van permetre a Cortés estudiar les masies del Berguedà, i un nou ajut a la recerca de tres anys li va donar l'oportunitat d'ampliar l'estudi a les comarques limítrofes.

«Les masies d'alta muntanya, com les que hi ha a l'Alt Berguedà, es troben properes a les zones de pastures», i explica: «és frequent que hi hagi un pati que queda tancat per la mateixa casa i els coberts. Són masies que miren endins». En canvi, en el domini meridional de la comarca, «les cases es troben centrades respecte al seu territori de cultiu, i estan obertes a l'entorn».

A més de fer un apunt històric sobre l'evolució del concepte de masia, l'autora detalla les diferents tipologies que ha detectat a la Catalunya Central. «Què és una masia? És un terme molt ampli», opina Cortés, «jo dic que les masies són les cases de pagès, però hi ha qui opina que no totes les cases de pagès són masies perquè en la masia hi hem de comptar la casa i els espais exteriors, tot el patrimoni del que viu la casa».

Tot i que hi ha masos que es poden datar al segle X, Cortés se centra en els que es van alçar a partir de final del XIII i començament del XIV. «D'aquesta època ja comencem a tenir inventaris que ens expliquen com són les coses, què hi ha a cada planta...», i apunta: «si pots anar obtenint documentació de cada segle, et fas una idea de l'evolució de la masia». A tall d'exemple, explica que «en algunes cases, a l'edat mitjana hi havia la cuina amb fogons de pedra, després es va passar al ferro, la ceràmica refractària, la cuina econòmica, el butano i, finalment, avui en dia, el gas i la vitro».

Per a Cortés, l'important és que les modificacions es documentin i es pugui tenir tota la informació possible de cada masia. Aquesta és la seva reivindicació en un moment en què el turisme rural i la restauració de masies com a segones residències provoquen transformacions no sempre curoses amb el llegat patrimonial. «Hi ha moltes masies abandonades per culpa del despoblament, però també a causa del poc futur que la gent hi veu a l'ofici agrícola», indica l'autora. «El món ha canviat i hem passat del sector primari al sector serveis. Si fins i tot el blat ve dels països de l'est!».

Paviments, piques d'aigua, focs de terra, el mobiliari... Tot té interès i Cortés volta pel país cercant dades que l'ajudin a preservar la memòria d'aquest valuós llegat.