L'actor Bruno Oro no només va provocar rialles ahir a Sallent, sinó que va convidar el públic a una reflexió profunda sobre el sentit de la vida. Una comèdia amb dosis de ciència-ficció i amb molts interrogants filosòfics. Amb el pretext de què passaria si la humanitat trobés una píndola que dotés els individus de la vida eterna i, per tant, ningú morís, l'actor, conegut sobretot per la seva etapa televisiva al Polònia, encarna una trentena de personatges sobre l'escenari que han d'afrontar les misèries d'una vida que no s'acaba mai.

Qui es pensava trobar un monòleg de l'actor es va equivocar perquè Oro fa interactuar contínuament els personatges als quals, tot sol, dona vida sobre l'escenari. Individus que dibuixen un món en què el pas del temps deixa de tenir sentit i, per tant, la cerca d'objectius vitals passa en un segon pla. Tot pot esperar. En la recreació d'aquest nou món és indispensable que apareguin personatges com el del fill que en els darrers 300 anys hi iniciat 17 car-reres universitàries i no n'ha acabat cap, i més exageracions per dotar de comicitat les escenes, com el temor del pare que el fill s'agafi un segle sabàtic.

Les cadires i butaques de l'espai cultural de la Fàbrica Vella estaven ahir gairebé totes ocupades per seguir l'hilarant espectacle, d'una hora de duració, del reconegut actor còmic. Submergir-se en com seria la immortalitat serveix a Oro, de fet, per tractar un tema que, molts cops, és tabú en el dia a dia, la mort i el seu impacte en les nostres vides. En un món d'immortals, les relacions personals es trastoquen. Per aquest motiu també apareix la parella que es fa coneguda arreu per haver mantingut una relació amorosa durant 200 anys perquè, és clar, la frase «fins que la mort ens separi» deixa de tenir sentit, i els vincles personals difícilment duren per sempre si els individus no veuen mai el final de la seva vida.

Tot i la profunditat, i seriositat, dels plantejaments que inspiren la història, el públic va gaudir del que Bruno Oro domina més bé en la interpretació, i que l'ha convertit en un actor conegut en l'àmbit de la comèdia, la facilitat per crear nous personatges a l'instant canviant simplement el to de veu i les gesticulacions. El públic podia anar identificant clarament a cada moment quin personatge interpretava.

Al final de l'espectacle, i sense fer spoiler, el pare que apareix al principi de l'obra per donar al fill la píndola de la vida eterna, torna a sortir a escena per dirigir-se al fill, tot i tenir la mirada fixada en el públic, i la hi torna a oferir. Però aquest cop la imposició de l'inici es transforma en una pregunta. Realment volem una vida a la qual mai se li gasten les piles?