L'artista barceloní Jaume Plensa, que inaugura avui al Museu d'Art Contemporani de la capital catalana una gran retrospectiva dels seus 40 anys de creació, va dir ahir en la presentació que «en una època de tant soroll és necessari reivindicar el silenci de l'art». Encara que el mateix Plensa es considera, abans que res, escultor, en la mostra es presenta algun aspecte poc conegut de l'artista, com el vessant fotogràfic, que demostra, com va remarcar el comissari, Ferran Barenblit, que «el seu procés creatiu ha transitat per múltiples disciplines».

L'obra de Plensa s'exhibeix a Barcelona «22 anys i un dia» després de la seva última exposició en un museu barceloní (Fundació Miró, 1996) i, en paral·lel, el Museu Reina Sofia de Madrid presentarà un nou projecte de l'artista, Invisibles, al Palacio de Cristal. En l'exhibició del MACBA, que a partir del juny del 2019 s'exhibirà al Museu d'Art Modern de Moscou, es poden contemplar més d'una vintena de peces.

«En el moment polític tan convuls que vivim a tot el món, quan no es compleix ni una coma de la Declaració dels Drets Humans, l'art té la capacitat d'il·luminar la vida i això em dona esperança en el futur de la humanitat», va dir un Plensa reflexiu. Aquesta exposició «demana i construeix físicament silenci, un silenci que avui és més útil que cridar, enmig de tant de soroll mediàtic», va reiterar.

Després de contemplar una gran fotografia del seu estudi, en el qual s'acumulen maquetes i esbossos, materials i eines, anotacions i rastres d'una vida, el recor-regut s'inicia amb Firenze II (1992), un immens signe d'inter-rogació que es recolza a terra i la paret, d'acord amb la idea de Plensa que «l'escultura és la millor forma de plantejar preguntes».

A manera de pèrgola, Mémoires Jumelles (1992), obra composta per onze puntals de ferro estesos entre dos murs enfrontats, dona pas a diversos espais en els quals l'espectador és partícip: a Matter-Spirit (2005), el visitant colpeja la peça amb un mall; a Rumor (1998), inspirada en un poema de William Blake ( Un pensament omple la immensitat), una gota d'aigua, lleugera i mínima, omple de forma literal tot l'espai.

Una cortina formada per lletres metàl·liques dringuen a Glückauf? (2004) mentre és travessada pel públic; i a Dante's Dream (2003), l'observador se sent traslladat a l'interior d'un claustre amb l'amanyac de l'aigua que es precipita sense parar des d'una ampolla bolcada sobre una banqueta fins a un cub sobre el terra. «Aquesta peça», va comentar Jaume Plensa, «remet amb el seu so a la infància, a les fonts del Mediterrani, al flux de la vida». Silence (2016) reclama justament el contrari, «convida l'espectador a observar-la en silenci».

Plensa, que creu que «l'art mai és una direcció, sinó que és una conseqüència», ha propiciat que, per primera vegada en la història del MACBA, s'inclogui un espai exterior com si fos una sala més del recorregut, un lloc situat entre el museu i el pròxim edifici del CCCB, on ha instal·lat The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016). Aquest jardí és la constatació de l'energia que sempre ha dedicat Plensa a l'art a l'espai públic i constitueix, segons les seves pròpies paraules, «una peça romàntica literalment, que ajuda a fabricar silenci, que crec que fa molta falta». En aquest jardí plensià, els arbres són abraçats per escultures humanes sobre les quals hi ha impresos els noms d'arbres i compositors de música clàssica.

L'obra de Plensa amaga també nombroses referències a la ciència, i així Islands III (1996) compendia una bona mostra dels seus referents personals, com les ampolles de vidre tancades situades al seu torn dins d'uns prismes de resina que semblen conservar de forma segura essències concentrades. Plensa dialoga amb l'art, des de la tradició clàssica fins a l'art conceptual, des del Renaixement fins a les avantguardes històriques, en ocasions de forma molt patent com amb Duchamp; però també revisa la història social i cultural.

Un exemple clar és la instal·lació fotogràfica Dallas?... Caracas? (1997), en què qüestiona les modernitats possibles mitjançant el contrast de dues ciutats d'històries paral·leles avui símbols gairebé enfrontats: van proposar un horitzó de progrés gràcies a l'extracció del petroli, i totes dues han estat escenaris de decepció davant el fracàs de les expectatives.