09 de març de 2019
09.03.2019

El FineArt presenta el dia a dia d'una nena que viu a la natura

La igualadina Anna Batalla retrata la Diamba, que viu amb la família en una casa enmig del bosc

08.03.2019 | 23:55
En primer terme, un dels retrats de la Diamba que es mostren a la imponent nau de l'antic Sindicat de Vinyaters d'Igualada

El primer dia que Anna Batalla (Igualada, 1979) va entrar al Camadall, una casa ubicada als afores del petit poble de Querol (Alt Camp), la Diamba i el Roc estaven fent una partida d'escacs. «M'hi vaig apropar i em vaig posar a jugar amb ells», explica la fotògrafa. Durant un pont de tres dies i un parell de caps de setmana d'hivern, Batalla i la seva parella van conviure amb els nens i els seus pares, l'Assum i l'Ivan, per dur a terme un reportatge sobre la vida d'un infant enmig de la natura. El resultat és un projecte que s'exposa fins al 17 de març en el festival FineArt de la capital de l'Anoia, en un espai de gran valor patrimonial com l'antic Sindicat de Vinyaters de la ciutat.

«Temps enrere, vaig seguir el dia a dia d'un home que té una malaltia mental», explica Batalla: «Fa un parell i mig d'anys, vaig decidir emprendre un nou projecte i fer un documental fotogràfic sobre la quotidianitat d'un infant». A través d'una amistat comuna, l'autora va contactar amb els pares de la Diamba i el Roc i va trobar les portes obertes per visitar-los en el seu hàbitat particular: una casa que viu en comunió amb la natura. «Hi tenen diversos elements de bioconstrucció, com les plaques solars per a l'energia elèctrica i un forn», rememora: «I en una gran habitació hi ha la cuina, la taula, els llits i la pica».

S'escriu Diamba però la fonètica té reminiscències portugueses: djamba. «És un nom originari de l'Àfrica que l'Assum i l'Ivan van conèixer a Amèrica del Sud», indica Batalla, que un cop a la casa va decidir que centraria el seu treball en la noia, d'aleshores 9 anys. «Ella sempre ha viscut al Camadall. Quan hi va arribar, encara era a la panxa de la mare», explica.

El muntatge de Batalla s'ha vist en escenaris de renom com la secció Off del festival Visa Pour l'Image de Perpinyà i el Festival Mirades de Torroella de Montgrí i a Foto Colectania de Barcelona. L'anoienca debuta al FineArt en un marc immillorable, l'antic Sindicat de Vinyaters d'Igualada: un espai parcialment conservat que té la pàtina del patrimoni industrial que encara reté la memòria de la seva esplendor arquitectònica. En aquest cas, una joia alçada entre el 1919 i el 1921 que du la firma de Cèsar Martinell, el pare d'un bon grapat de les anomenades Catedrals del Vi del sud del país.

«Els pares treballen a Igualada i els nens van a una escola rural a Sant Martí de Tous, fan extraescolars com futbol, música i teatre, no viuen aïllats del món», descriu la fotògrafa: «I a casa seva, els caps de setmana sempre hi ha gent. La diferència amb la majoria dels nens és que la Diamba i el Roc no veuen botigues quan surten a l'exterior de casa seva, ni tenen televisor, però sí Internet i tauletes». Per a Batalla, que viu a Barcelona, on treballa com a fotògrafa professional en el camp de la publicitat, el contrast amb la realitat de la família de la Diamba és notable.

«Recordo que aquell primer dia vam xerrar força, vam anar a fer un volt, ens vam apropar al riu, vam dinar plegats i, fins i tot, vam preparar la massa per fer pizzes», comenta la fotògrafa, que es va anar apropant a la quotidianitat de la Diamba «d'una forma natural». Durant aquelles jornades, la noia i el seu germà van compartir amb ella l'interès pels animals –«em van dir quin nom té cadascun»–, van visitar l'hort, el gronxador...». I quan va treure la càmera, «es van interessar per saber com funcionava».

Contemplant el seu treball, l'espectador percep tant el gust de Batalla pel detall –«soc molt detallista», confessa: «Per narrar la vida d'algú tant serveix la seva presència com els detalls que et permeten conèixer com és»– com la cura per retratar la Diamba evitant postures forçades. «En cap foto mira a la càmera», revela. N'és un exemple la instantània on sorprèn la noia menjant espaguetis.

«Les imatges són en blanc i negre, però no un blanc i negre pur, no gaire contrastat», explica Batalla, que té una maqueta del fotollibre resultant del projecte que confia veure publicat algun dia.Fa dos anys i mig d'aquells dies de convivència i potser n'ha quedat una vocació: «La Diamba em va explicar que, per Reis, havia demanat una càmera de fotos».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.