«Els joves són uns lectors molt exigents»

La sòlida trajectòria literària de Llorenç Capdevila (1969) fa un inesperat -i puntual- gir cap a la novel·la romàntica: 10.000 petons com a mínim presenta un parell d'adolescents que mantenen una relació tòpica i, alhora, singular. Un projecte amb un origen d'allò més curiós.

De novel·les juvenils, ja n'havia publicades tres, però el gènere romàntic li era aliè fins ara. Per què s'hi ha llançat?

Podem dir que va ser un atracament de la meva filla, l'Èlia, i de la neboda, la Clara.

Un atracament?

Fa tres anys, en un sopar familiar a Igualada, a casa de la meva germana, l'Èlia i la Clara em van demanar que em deixés estar de tanta novel·la històrica i que escrivís una novel·la de les que els agradaven a elles. És a dir, la típica saga romàntica que consta de tres llibres de cinc-centes pàgines cadascun.

Una petició indefugible?

M'ho vaig prendre a broma, però hi vaig estar donant voltes. I un dia em va venir al cap un títol: «10.000 petons com a mínim». Molt ensucrat! Però em va semblar interessant explorar un territori nou per a mi com era la novel·la romàntica juvenil. I la vaig escriure aquell mateix estiu.

Sense prevencions?

Tenia clar des del principi que hi posaria elements dels que m'agrada posar en una novel·la. Tot i que la història és 'noi coneix noia', volia afegir-hi ingredients que s'aparten dels tòpics de les novel·les més ensucrades, i per això em vaig convèncer de tirar endavant.

Quins elements?

Per exemple, la corrupció per la qual és condemnat el pare de la protagonista i les referències musicals i cinematogràfiques, en alguns casos de cançons i films que m'agraden a mi i que no són tant del gust dels joves.

En tot cas, una experiència nova?

A 10.000 petons he fet dues coses inèdites en mi: començar pel títol i escoltar música mentre escrivia. No ho faig mai, però volia estar escoltant la mateixa música que feia escoltar als personatges. La Paula i el Cesc es comuniquen a través de la música.

Et distreu, la música?

Sí, però en aquest cas no; al contrari, m'inspirava. Però potser no ho tornaré a fer mai més.

Quines músiques escolten els dos protagonistes?

Des de les músiques de George Gershwin per a la pel·lícula Manhattan, de Woody Allen, fins a temes de Txarango, Feliu Ventura i La revolución sexual, de La Casa Azul.

Com van rebre la Clara i l'Èlia la novel·la fa tres anys i com la perceben ara?

Elles van ser les primeres lectores i van quedar entusiasmades, sobretot del fet que jo els fes cas. Ha passat temps abans no l'he pogut publicar, amb Barcanova, i espero que els continuï agradant i que hi vegin coses noves. Ja tenen 18 anys, però encara no s'han pogut posar a llegir-la. De fet, jo aspiro que sigui una novel·la per a tots els públics, fins i tot per a qui no li plagui el gènere romàntic.

Més enllà de la relació entre un noi i una noia, quina historia va voler explicar, quins temes tenia ganes de tractar?

Hi ha l'amor, és clar, i conceptes que poden associar-s'hi com la gelosia, la passió i la relació entre dues persones que viuen lluny l'una de l'altra. També parlo de qüestions com la violència de gènere, la comunicació a través de les xarxes socials...

El WhatsApp té una importància capital en el vincle entre els dos personatges.

Volia explorar aquest llenguatge i vaig tenir un dilema: escriure tal com escriuen els joves o aplicar la normativa? Vaig decidir, com quan escric diàlegs a les meves novel·les, que havia de ser versemblant, però no absolutament realista.

Escriure per a joves és diferent que fer-ho per als adults?

Hi ha la creença que és molt fàcil: un vocabulari limitat, un llenguatge senzill... Però, compte! Els joves són un públic exigent: has d'escriure d'una manera que no sigui gaire rebuscada, sense frases llargues, amb subordinades directes... I si no els agrada, t'ho diuen. Jo ja en tinc 50, i apropar-me a la vida d'uns personatges de 15 requereix un esforç, treballar el llenguatge...

Ser professor l'ha ajudat?

Faig classe de català i de literatura a nois i noies de 14 a 18 anys a l'institut d'Auro de Santpedor. Si no fos per això, no tindria el coneixement que tinc del món dels adolescents i no podria escriure per a ells.

Ja fa un quart de segle que exerceix la docència. Els nois d'avui en dia són diferents dels d'abans de l'era d'Internet?

Ha canviat el seu entorn, i la manera de comunicar-se, de la mateixa manera que ho han fet també els adults. Però les inquietuds són les mateixes: s'enamoren, tenen desitjos... Els canvis es produiran a escala social.

Però els joves tenen una relació amb la tecnologia digital diferent.

Les formes han canviat, cert. Ara, tenen converses a través del mòbil tothora. I això és un problema perquè el desig d'immediatesa genera conflictes.

La novel·la té vocació didàctica?

No, no, no ho pretenia. Encara que potser sí que se m'escapa alguna lliçó.