Canes torna a ser sense cap mena de dubte el festival dels festivals

El palmarès recent del Festival de Canes de cinema ens ha deixat amb unes quantes conclusions que mereixen una certa reflexió.

L'any d'Almodóvar i Banderas. Per a sorpresa de tothom, el jurat presidit per Alejandro González Iñárritu va deixar Dolor y gloria i Pedro Almodóvar sense aquest premi que encara se li resisteix. Tot semblava fet a mida per gua-nyar, però el que passa dins un jurat és veritablement imprevisible. Sigui com sigui, ni això impedirà que sigui un any extraordinari per al manxec i que el seu actor principal -que interpreta el mateix cineasta- acabi rebent una consolidació en premis equivalent. Que a ningú li estranyi veure enguany Antonio Banderas lluitant per primer cop per l'Oscar.

El cinema espanyol i la Palma d'Or. Cap film espanyol ha gua-nyat mai la Palma d'Or (si no tenim en compte la francesa Viridiana, de Luis Buñuel) i resulta més que significatiu. Quin és el problema? És la falta de més cineastes com Almodóvar (autors sòlids i competents)? És la falta de polítiques culturals que no tinguin el sector en la indigència? És la casualitat? Pensem-hi.

Bong Joon Ho, un cinema complert. La Palma d'Or a la més que extraordinària Parasite culmina el gran moment de forma d'aquest cineasta sud-coreà que marca el pols del cinema contemporani. El seu control de la forma cinematogràfica, sumat a una astuta manera de veure el gènere, sempre des del compromís, l'han convertit en un referent. Amb la Palma, s'erigeix en un gegant del setè art.

Canes com a aparador cinematogràfic. Hem viscut un any de reconciliació de l'autor amb el glamur, però on sempre la qualitat regnava en la programació. La secció oficial, a més, ha sumat una Quinzena dels realitzadors i una Setmana de la crítica completament espectaculars. Tot plegat retorna Canes de nou i sense cap mena de dubte a la consideració de festival de festivals.