És impossible resumir quaranta anys en trenta plafons, i l'exposició que commemora les quatre dècades de vida de Regió7 no ho pretén. L'exposició que es va inaugurar ahir a Solsona va molt més enllà d'un simple repàs de les notícies més impactants dels darrers quaranta anys: fa un elogi de la vida viscuda a través d'una àmplia selecció de fotografies publicades al diari que estan en la retina de l'imaginari dels ciutadans de la Catalunya Central. Des dels focs devastadors dels 90 a l'eufòria del TDK campió, de la il·lusió i les garrotades de l'1 d'octubre del 2017 al rodatge de la telesèrie Rosa a Manresa, de la declaració de la Patum com a patrimoni de la humanitat als aiguats que van obligar a evacuar 300 persones en helicòpter de Montserrat. Instantànies de quatre dècades cabdals, que es pot veure a la sala cultural de l'Ajuntament solsoní fins al 21 de juny, és una «passejada», com la va definir el director, Marc Marcè, a flor de pell.

«Quan vam començar, hi havia qui ens deia que érem uns eixelebrats i que duraríem tres mesos per fer un diari en català al Bages, el Berguedà i el Solsonès», va explicar Gonçal Mazcuñán, un dels fundadors del diari, ahir a la tarda en l'acte inaugural d'una mostra que itinerarà per diverses poblacions del territori fins a final d'any. Afortunadament, l'empresa va reeixir, va veure la llum el 30 de desembre del 1978 i es va dotar d'una visió intercomarcal «que els de Manresa no teníem. En aquest sentit, va ser molt important la presència en el projecte dels solsonins Joan Montraveta i Remei Aranda», va afegir qui va ser director de Regió7 durant més de dues dècades.

Montraveta es va sumar al recordatori explicant que «no tan sols es tractava de fer un diari intercomarcal sinó també d'implicar-hi la gent del territori». Un punt de vista del qual es van empeltar voltant pel Migdia francès. «Fullejàvem diaris com La Dépêche du Midi, Sud Ouest i L'indépendant, que podien arribar a tirar 400.000 exemplars, i vèiem que hi havia pàgines i pàgines dedicades a pobles i ciutats», va comentar Montraveta: «Així, vam veure com s'ho muntaven els francesos per fer una premsa de territori».

L'alcalde, David Rodríguez, va agrair que la itinerància de l'exposició comenci a Solsona i va refermar el paper de Regió7 com el diari de referència de la comarca. «Sempre que parlo amb el batlle de Manresa li dic que la ciutat ha d'exercir de capital de vegueria», va explicar en el seu parlament: «I el diari és una eina d'estat d'aquesta vegueria, un eix vertebrador de la consciència de pertinença a la Catalunya Central». Rodríquez també va tenir unes paraules d'agraïment per als diferents responsables de la delegació del Solsonès que ha tingut Regió7 al llarg dels primers quaranta anys d'història. I va valorar que «el diari no només informa sinó que porta a terme un paper d'opinió, important per a la creació de ciutadans crítics».

Per la seva banda, Marc Marcè, director de Regió7, va començar dient que «quaranta anys donen per a centenars de milers de notícies, seria impossible resumir-ho. L'exposició evoca moments i situacions i convida el visitant a passejar-s'hi». Així mateix, va destacar que «no hi ha ciutats de 9.000 habitants que tinguin la personalitat que té Solsona», un elogi que va fer extensible a Berga, i va subratllar que el diari havia volgut expressament que la gira pel territori comenci al Solsonès i no a Manresa, on la tancarà.

Textos i fotos que valen per mil

No és veritat que una imatge valgui més que mil paraules. Textos i imatges es complementen i s'enriqueixen quan s'ajunten a les pàgines d'un diari. Els plafons de l'exposició fan la mateixa funció. El recorregut que proposa la mostra -en un espai tan agradable i amb unes vistes tan esplèndides com la tercera planta de l'edifici consistorial- té una estructura temàtica, amb un primer tram que rememora fets de la crònica social, econòmica i política, i que després recorda les grans fites de l'esport i la cultura.

Citant unes paraules de Jordi Pujol, David Rodríguez va dir que en una democràcia els mitjans de comunicació són més importants que els partits polítics. De fet, són imprescindibles.