L'època dels grans musicals de la MGM està indissolublement lligada a la figura del productor i lletrista de cançons Arthur Freed, i diríem que va abastar des de Cita a St. Louis (1944) fins a Gigi (1958). Els directors rellevants foren Donen, Kelly i Minnelli. La seva decadència va anar unida a la dels grans estudis de Hollywood, on ja no els sortien a compte les tremendes despeses d'aquells espectacles. Val a dir també que el públic va anar evolucionant, a partir de West Side Story i de les cintes de Richard Lester amb The Beatles. Ara faré una petita llista dels que jo considero moments clau en uns quants clàssics d'aquells temps.

Un dia a New York, de Gene Kelly i Stanley Donen (1949). El seu inici marca una nova manera d'entendre el musical, quan el treu dels escenaris i el porta al carrer, convertint balls i cançons en elements narratius. Comencem amb un treballador baix cantant mentre camina pel moll en direcció a la seva grua aparcada davant d'un vaixell de guerra. D'allí salten Kelly, Sinatra i Mushin, tres mariners que es disposen a passar 24 hores a la gran ciutat. Els contemplem per diferents indrets novaiorquesos, mentre canten la divertida cançó de Leonard Bernstein. El rodatge es va haver de fer amb la càmera amagada, per por dels nombrossíssims fans d'en Sinatra.

Noces reials, de Stanley Donen (1951). Admirem la famosa seqüència del ball de Fred Astaire pujant per les parets i el sostre de l'habitació de l'hotel, que es va rodar en un gran cub integrat en una roda que girava. Sembla que tot hagi estat filmat en una sola presa, però, si observem amb atenció, es nota el muntatge en tres talls. També considerem l'altra dansa del mateix Astaire al gimnàs del transatlàntic, quan agafa com a parella un penja-robes i demostra la seva capacitat per integrar els objectes a la seva magistral actuació.

Un americà a París, de Vincente Minnelli (1951), conté una de les gosadies més assenyalades del gènere: el ballet final que dura 18 minuts. El productor, el director i el protagonista principal van haver de lluitar amb la MGM perquè els deixessin rodar tant metratge sobre la música de George Gershwin. Van tardar un mes en fer els decorats i confeccionar el vestuari, i el cost de tot plegat va pujar a mig milió de dòlars dels de llavors. Es van inspirar en pintures de Dufy, Utrillo, Manet, Rousseau, Van Gogh i Toulouse-Lautrec. Gene Kelly va demostrar que era un incontestable artista de ballet.

El número del mateix títol és el moment culminant de Cantant sota la pluja, de Gene Kelly i Stanley Donen (1952), sobretot en l'esplèndida obertura d'espais de la càmera per abastar els joiosos moviments d'en Kelly. En realitat, la cançó no va ser escrita per aquesta pel·lícula, sinó que pertany a The Hollywood Revue of 1929. El trepidant Make'em Laugh, que interpreta Donald O'Connor, és un homenatge a la gloriosa bogeria dels pallassos. Tanmateix, la música de Nacio Herb Brown és un plagi flagrant de Be a clown, de Cole Porter al film The pirate, de Minnelli.

Melodies de Broadway, de Vincente Minnelli (1953). El millor per a mi és el pas à deux d'Astaire i Charisse al decorat del Central Park, quan enfronten les dues maneres de ballar fins a trobar una síntesi. I, finalment, no pot mancar l'esment al ballet final Girl Hunt, aquest cop un homenatge al gènere negre de Hammett i Chandler.