Ja al bis, el públic, esperonat pels artistes, va seguir el ritme salsero de la música picant de mans. Va ser l'apoteosi emocionant, tant a l'escenari com a les grades, que va generar la moderníssima versió manresana de la sarsuela L'home és feble, una obra que, amb el títol original d' El hombre es débil, va inaugurar el 1877 el teatre a l'aire lliure El Buen Retiro, situat a la finca del carrer Llussà on després es va aixecar l'Anònima. El mateix espai va acollir ahir la proposta creada pels ballarins manresans Júlia Isanta, Laura Isanta i Carles Martínez, tots tres professors a l'escola de dansa Julieta Soler; i el quartet bagenc Clazzics, format per Adrià Mas (tenor), Joel Díaz (piano), Nil Moreno (bateria) i Ricard Cots (baix) i ampliat per a l'ocasió amb les cantants barcelonines Laia Mata (soprano) i Ainhoa Aguilar (mezzosoprano). Es va tancar el cercle. I amb merescuts aplaudiments.

El públic, que va omplir la graderia habilitada a la nau de l'Anònima, va reconèixer el mèrit dels artistes en capgirar una obra que poc té a veure amb els gustos actuals. Es tracta d'una peça vodevilesca, escrita per Mariano Pina, amb un recargolat vers castellà i amb unes giragonses argumentals marcadament masclistes: l'home adinerat que creu que pot fer el que vol amb les persones fins que la seva pròpia gosadia li esclata a la cara. D'entrada, van decidir transformar un servent en una serventa, i l'objectiu és casar-la amb una criada, a qui l'amo dedica floretes de l'estil: «Me tienes frito con la sartén de tus ojos». És ben bé que cal entendre que han passat 142 anys...

En la renovada peça vodevilesca, produïda pel FABA, el Festival Artístic del Barri Antic, i per la Fira Mediterrània, els músics van tenir la gosadia d'iniciar la representació amb uns ritmes en un piano de cua exclusivament percussionista, experimentant amb el jazz que va anar impregnant cadascuna de les peces líriques de Francisco A. Barbieri que, tot i així, eren perfectament reconeixibles. Els cantants van atrevir-se amb la recitació en vers i van excel·lir en la interpretació de les cançons. I els ballarins van compassar perfectament a la història narrada els seus moviments, des del solo inicial de clàssica fins als trios festius o embolicats, passant pels duos enamorats, amb coreografies d'estils urbans: popping, lockin i hip-hop.

La sarsuela L'home és feble manté l'esquelet original de final del segle XIX, però amb la incorporació de la dansa urbana i el jazz (hi ha castanyoles, tocs de tango, solos i improvisació) aconsegueix situar-se al segle XXI. I plegats, músics, cantants i ballarins, s'amalgamen de tal manera que aconsegueixen transportar el públic per una història anacrònica, però que potser no és tant del passat (per desgràcia el masclisme és molt vigent). I, amb el seu virtuosisme i entusiasme, arrenquen els aplaudiments dels espectadors ja a la segona escena. Al final, ja rendits als mèrtis artístics, van demanar el bis. Que els artistes van concedir improvisadament. Emocionats per la rebuda. Ara només cal esperar que, com desitgen, els surtin més actuacions.