22 de octubre de 2019
22.10.2019
Regió7

CRÍTICA | Por i esperança al descampat

El Kursaal aplaudeix l'obra de Clàudia Cedó «Una gossa en un descampat» en una funció escrita i interpretada des de l'estómac

22.10.2019 | 13:17
Una escena del muntatge que dirigeix Sergi Belbel

David Foster Wallace va escriure a "La broma infinita" que "el 99% de coses que et passen a la vida no tenen res a veure amb tu, i l'1% restant consisteix en acceptar o negar la impotència sobre aquest 99 %". És precisament en aquest 1% residual on orbita "Una gossa en un descampat", creada per Clàudia Cedó i dirigida per Sergi Belbel. L'obra aconsegueix fer de la impotència, la ràbia i les pors un esquelet perfectament dirigit, un descampat que és tot i res a la vegada. Els aplaudiments, diumenge al Kursaal de Manresa, amb tot el públic dempeus, van fer homenatge a una funció escrita i interpretada des de l'estómac.

L'escenografia, un descampat amb una llitera i un llit d'hospital i tot d'andròmines (pneumàtics, sorra, ampolles de plàstic), és una metàfora del món interior de la Júlia (Maria Rodríguez) que després de perdre el seu fill, embarassada de cinc mesos, comença un procés tortuós on els records i les pors es mesclen de forma sensible, dura, divertida. La Veu Interior de la Julia (Míriam Monlleó) acompanya a la protagonista al llarg de la funció en una mena de desdoblament que, d'alguna manera, és el gran repte -i la gran victòria- de l'obra. Perquè al llarg dels 90 minuts de funció l'escenari és l'aparador de diferents històries, paral·leles i independents. Però "tot té un sentit", que diu la Veu Interior. Només cal trobar-lo.

Clàudia Cedó va patir la mort perinatal del seu nadó. D'aquí la història. L'obra és exuberant. La incansable Anna Barrachina fa fins a sis papers. Pep Ambrós i Xavi Ricart, dos més. I Queralt Casasayas, quatre. Desdoblaments constants. L'abús d'aquests podria haver acabat ennuvolant l'eix central de l'obra, però els fragments, tots molt ben col·locats per Belbel, acaben dibuixant un puzle vigorós. En aquest anar i venir, el descampat juga a la vegada un doble paper. És el purgatori dolorós i revelador del llibre "Lincoln al bardo" de Saunders, però també esperança. El dolor com a experiència transformadora.

"Com es supera esperar la vida i que arribi la mort?" es pregunta la Júlia durant la obra. I és aquesta la pregunta sobre la que gira tot el muntatge. El com transformar el dolor en alguna cosa més que això, que no sigui només por, sinó vitalitat. La gran interpretació de Maria Rodríguez està a l'altura de la situació. Dèbil i forta. Indecisa. El públic segueix amb atenció cada pas, ficat a la seva pell. Potser l'empatia és el sentiment al que més interpel·la l'obra, però no una de condescendent, sinó de valenta. Com Walt Whitman en el "Cant a mi mateix", el jo desintegrat en un tot que en aquest cas son totes les dones. El crit de la Júlia és també el seu. "Qui plorarà el meu fill mort?", demana mirant al públic abans que soni "Heroes" de David Bowie. L'obra, al final, té un missatge d'esperança. Tal com diu la poeta Anna Gual "una derrota és una mutació prèvia a qualsevol triomf".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.