Píndoles de dietari; poemes i microcontes. Són els gèneres literaris que tres creadors de la Catalunya Central, els manresans Pep Garcia i Zulima Martínez, i el capelladí Joan Pinyol, proposen a través de les xarxes socials per «compartir» mirades i alleugerir el confinament. Des del divendres 13 de març, les xarxes s'han convertit en el nou teatre, en la nova sala de concerts, en el nou repositori de literatura, en el nou museu virtual. El sector ha escapat majoritàriament a Instagram i a Youtube, que alimenten diàriament la població amb dosi cultural.
Instagram és l'espai escollit per Zulima Martínez per penjar cada vespre a Teoria del confinament un curt poema que li serveix per descarregar neguits i sentiments; i per whatsapp, de bon matí, arriben les píndoles del Diari absurd d'estar per casa, de Pep Garcia, amb una reflexió d'emocions; cap a les 11, aproximadament, i pel mateix canal, fa l'enviament del seu microconte Joan Pinyol, textos ja publicats que respiren nova vida. En un abril sense Sant Jordi, qui vulgui veure els llocs de treball dels escriptors pot entrar a @santjordiacasa. Pinyol ja hi és. La creació no s'atura.
«És un diari de sentiments en un confinament burgés»
«Si fos una sèrie... Benvinguts a la II temporada. 2ona quinzena. És la vida [...]». Així començava ahir la quinzena entrega del «Diari absurd d'estar per casa» que el gestor i comunicador cultural manresà Pep Garcia (1964) va començar el diumenge 16 de març, inici del primer tram de la quarantena. Una «postal» curta que vol ser una «reflexió diària del que estem sentint i vivint; sense cap ànim d'informar sinó de compartir la meva mirada» i que envia per whatsapp als seus contactes -hi té uns 800- i que també penja a facebook.
La idea va sorgir, explica, després «d'haver fet la postal #joemquedoacasa que vaig compartir amb els meus clients per dir-los que seguia treballant des de casa» però quan ja va veure que «treballaria menys del previst» per la situació d'aturada del sector cultural, «va néixer la idea d'aquest diari a píndoles, que ja s'ha convertit en un ritual» que prepara al llarg del dia «prenent notes». Un dietari de «sentiments, no perquè sigui útil sinó perquè a tots ens preocupen les mateixes coses» d'un confinament que, en el seu cas qualifica de «burgés. Jo no em puc queixar» tot i l'anòmala situació. El diari és, remarca, «un petit repte emocional» que té un «retorn» amb suggeriments dels seus lectors. Això sí, diu, «procuro molestar poc» perquè ja estem «sobresaturats d'informació de tota mena».
Partint de la base que «no es pot fer vida normal», ara ja, subratlla Garcia, «m'he relaxat. El futur és incert i no saps quan començarà». Entre els seus projectes, hi ha l'edició d'un llibre que recopila articles publicats en aquest diari i que s'havia de presentar just abans de Sant Jordi, el dia 17 d'abril i que es publicarà... quan es pugui. Falta que pugui entrar a impremta.
«Els poemes són una via per escapar del tancament»
«Quan ens van dir que la situació requeria del confinament reconec que em vaig atabalar molt», explica l'escriptora manresana Zulima Martínez (1972) «No volia que ho paguessin els de casa i vaig pensar que una via d'escapament seria escriure un poema cada dia i compartir-ho a Instagram». Una vàlvula «emocional sobre el que sento aquell dia». Un exemple: «En aquest full en blanc / endreço el caos / acotxo l'angoixa / recreo els somnis / invento paraules / caço moments / fujo de la raó i / de les raons» [...]. Explica que la idea seria, un cop acabi el confinament, il·lustrar els poemes amb una fotografia i publicar-ho.
Projectes de futur mentre continua treballant des de casa a l'empresa de comunicació Unics, que van muntar amb el seu company Maiol Baraut, el 2017. Això sí, «fent el que podem» per a un sector en suspens. Manté via skype les classes de Literatura Infantil per als alumnes de 4rt d'Educació Infantil de la FUB i, a través de correu electrònic, el taller de microrelat organitzat per l'Ajuntament de Manresa i que imparteix des de final de l'any passat. Després de l'èxit de la proposta, van crear el col·lectiu Se'ns fa curt, que ja va fer una primera intervenció per Nadal, i van allargar el curs amb dotze sessions més, aquest 2020. Ara, des de casa.
El col·lectiu està escrivint un conte conjunt original a través de l'aportació dels 11 alumnes i d'ella mateixa. És «una manera de no perdre el fil i compartir la tasca creativa», explica. La idea, remarca, neix d'una de les alumnes, Anna Garcia i l'inici el signa una segona, Emma Oliveres. Comença així: «Netflix havia lluitat salvatgement per aconseguir tots els permisos mundials, estatals i locals i poder tenir l'exclusiva de la sèrie que paralitzaria el món».
«Fa molta il·lusió quan em diuen que és un regal»
El primer cap de setmana de confinament, els contactes de l'escriptor i professor de llengua i literatura catalana Joan Pinyol (1966) van rebre un whatsapp on el capelladí els explicava que mentre durés el tancament enviaria, a qui així ho volgués, un microconte propi extrets d'un dels seus tres reculls dedicats al gènere: Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna (Ed. Setimig, 2001); Micromèxics (Brosquil Edicions, 2007) i Glops (Ed. Petròpolis, 2009). Ja ha superat, explica, els 200 enviaments diaris «i es va escampant perquè els reenvien».
El capelladí, que també els penja a facebook i a instragram també n'ha afegit d'altres projectes, com d'Art a taula, uns breus textos pensats per a etiquetes de cava. La tria del microconte varia segons el dia però «evito aquells que parlen de morts, ja en tenim cada dia en el recompte de sanitat i a Capellades els 18 avis de la residència», diu, i aposta per relats més «surrealistes». Com Profusió d'òptiques, on un dels ulls del narrador cau i l'altre el mira fins que es ruboritza. «La mare mare, que viu sola a casa i té 89 anys em va dir que ara que arribava diumenge enviés algun de més alegre, que aquest, li havia fet por».
Entre els lectors dels seus microcontes, també n'hi ha per mail, i entre ells, la consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga. I el feedback sempre és agraït: «fa molta il·lusió quan em diuen que és un regal, una manera de desconnectar» i, depenent del tema, li reenvien emoticones. D'ulls, per exemple. Per a Pinyol, que ha hagut de suspendre la gira de presentacions del llibre Avi, et trauré d'aquí! -publicat ara fa un any-, els microcontes volen «distreure. Són uns relats que demanen temps per pair-los. I ara tenim temps».
