Hi ha qui ho veu com una manera de passar-ho malament davant d'una pantalla, però per a molta gent els slashers. Alguns, perquè estan ambientats en plena temporada estiuenca i representen una subversió dels seus tòpics; d'altres, perquè són conscients dels seus mecanismes de representació i aposten obertament per riure's d'ells mateixos. Tots, sense excepció, perquè saben confrontar l'espectador amb les seves pors més primigènies i al mateix temps capgirar els clixés que sovint se li sobreentenen. O no van ser els slashers els primers a entendre l'apoderament de la dona davant una amenaça en forma d'assassí traumatitzat (en molts casos, per una virilitat qüestionada) que és la perfecta metàfora de l'opressió masculina? Ara mateix, a les plataformes aquest subgènere està àmpliament representat i s'hi pot fer una immersió molt precisa a la seva evolució.
La noche de Halloween de John Carpenter fins a la molt reivindicable Campamento sangriento , passant per l'extraordinària La matanza de Texas. També s'hi donen cita rareses com Terror final, títol injustament oblidat d'Andrew Davis, futur director d' El fugitivo, que té un dels psicòpates més carnissers (i sorprenents) de la formulació més trash del tema. En aquesta mateixa línia, també hi ha espai per a les dues primeres versions de Black Christmas, dirigides per Bob Clark i Glen Morgan respectivament, produccions molt tronades de la Cannon, o joies molt influents com Lisa. A Filmin, si el que es vol és guanyar expertesa en el subgènere, la diversitat de títols és espectacular. Tenim autèntiques orgies de sang i fetge com El mutilador o Madman, succedanis de La noche de Halloween que van fer fortuna, com Prom Night o Alone in the dark; exercicis de metalingüística que aporten molt bones dissertacions sobre passat i futur de la narrativa, com la magistral Cabin in the Woods o la divertidíssima Igual eres el asesino; oblidades però impagables sèries B que jugaven amb el nostre estómac, com La oscura noche del espantapájaros o El matadero; o clàssics immortals que han acabat quedant com a precursors de l' slasher amb esperit crític, com Psicosis o El fotógrafo del pánico.
L'altra plataforma que té una debilitat pel subgènere és Amazon. Allà hi ha la seqüeles oficials de Viernes 13 (la primera va saltar del catàleg, però segur que hi acaba tornant), la molt de culte La matanza de Texas 2 o petites joies com Cry Wolf, on Jeff Wadlow fa una lúcida reflexió sobre la mateixa narrativa del cinema de psicòpates emmascarats. Però si del que es tracta és de parlar del valor de la màscara, a Amazon es pot fer una marató de les quatre pel·lícules de Scream (la quarta, per cert, també és a Filmin), i més ara que s'ha anunciat que els autors de Noche de bodas faran una cinquena entrega. Com a esplèndid complement, a Netflix tenen dues temporades de la sèrie basada en les pel·lícules, una digníssima successora avalada per Wes Craven.
Pel que fa a Netflix, té títols que convé no deixar enterrats al seu immens catàleg, com la magnífica Hush (una nova demostració del talent de Mike Flanagan, que justament va dirigir per a la plataforma la sèrie La maldición de Hill House) o produccions pròpies com The Babysitter, de la qual aviat estrenarà una seqüela. També és pot donar una oportunitat a Eli, pel·lícula que conjuga elements de l' slasher tradicional amb d'altres més propis dels thrillers religiosos i que acaba pagant la pena pels seus 15 minuts finals
