Ella també escriuria a les parets frases per recordar el que pensava fa uns anys. Com fa el Manuel, periodista retirat reconvertit en comunity manager i protagonista de la seva última novel·la, Sal, la primera que la barcelonina Emma Riverola (1965) escriu en català: «Em feia il·lusió però patia». Però ho ha fet. Columnista d'El Periódico, l'autora signa una novel·la que ha posat el focus en el negoci de les mines de potassa del Bages a través d'una trama negra de corrupció que esquitxa tothom. La inspira, diu, el conflicte mediambiental que aboca en una novel·la que li serveix per reflexionar sobre la funció del periodisme, el poder de la gent i la identitat en una saludable reivindicació del xarneguisme.

Per què va posar el focus en les mines de potassa del Bages?

Jo crec que va ser casualitat. Llegia el que sortia a la premsa, bàsicament publicat per vosaltres, la lluita de Sebastià Estradé [el bagenc, que va morir el 2016 als 93 anys, va protagonitzar un titànic enfrontament judicial amb l'empresa Iberpotash]... M'interessava perquè era un conflicte greu que semblava que ho tenia tot: abusos d'una empresa, el poder polític que d'alguna manera està reparant el que l'empresa hauria de fer, un tema com les mines, important per a la comarca però per a Catalunya també... les lluites de Prou Sal i Montsalat, de la CUP...

I per què ficció?

No em veia capaç de fer una feina de periodisme d'investigació, no en sabia prou. En canvi, una novel·la és un vehicle més emocional i em servia per cridar l'atenció sobre el tema. Simbòlicament, la sal dona joc.

La sal com a mort?

Exacte.

A qui vol cridar l'atenció?

Jo crec que és un tema que ha passat molt desapercebut per la majoria de la població de Catalunya. Ara, després d'haver perdut tots els recursos, l'empresa està en el camí de la reparació, però el que és obvi és que durant molts anys no ha estat en el centre del debat. O en parlàveu vosaltres o no en parlava ningú. És que és un conflicte ambiental molt bèstia, que existeix de molt abans d'aquesta empresa. I som molt poc conscients del que passa.

És a dir, que si no passa a Barcelona no existeix?

En bona part és això. Però el que és cert és que aquesta empresa té molts diners, li han allargat terminis i tot s'ha dilatat en el temps. Si hagués hagut una pressió ciutadana de tot Catalunya molt més forta probablement el mal hauria estat menor. Encara hi ha molta feina per fer per saber quant ens ha costat, quant ens està costant i quant ens costarà la reparació.

El nom d'ICL no surt enlloc però situa l'empresa en el punt de mira de la trama de corrupció de la novel·la. I el que el lector es demana és què hi ha de real i què hi ha de fabulació.

Tot és ficció. Una de les raons per la qual no surt el nom de l'empresa és per sentir-me lliure de fer el que em doni la gana. El tema del conflicte ambiental sí que està basat en el que s´ha publicat, però la trama de corrupció és ficció, és clar. Aquí m'he deixat anar (riu).

I no se'n salva ningú: empresa, polítics, periodistes... És una provocació?

Una mica tot. Quan el poder econòmic i el poder polític van massa de bracet sempre acostuma haver-hi conflictes d'interessos i corrupció. Era una manera de fer una trama literària per atraure el lector, però també una forma de denúncia.

I reflexió sobre la crisi i el paper del periodisme.

El periodisme viu un final d'etapa. El protagonista, el Manuel, està molt cremat, però acaba simbolitzant l'essència del periodisme que és treballar a favor del ciutadà, i no del poder. La novel·la és també una reivindicació de la professió com a fiscalitzadora del poder. Ara, la via que troba el Manuel és a les xarxes.

Com un western crepuscular.

Crepuscular segur. I m'agrada pensar que també he fet un homenatge a la gent que, amb la crisi econòmica, el mercat laboral els va considerar els perdedors, els inútils. Jo d'alguna manera ho vaig viure. Abans de la crisi portava 17 anys treballant en publicitat i.. fora.

Potser no tan perdedors...

Sal és també una exaltació de l'amistat. Una metàfora del poder de la unió de la gent. Potser ens estan fent creure que som uns perdedors, però això no vol dir que no tinguem eines per defensar-nos, i, de fet, torno a l'inici, a les mines, i com hi ha associacions i polítics que han lluitat per defensar i denunciar els abusos, i la figura de Sebastià Estradé, el senyor de 90 anys interposant un recurs, és superpoderosa. És cert que podem criticar molt l'empresa, però són llocs de treball, és l'activitat econòmica més potent de la comarca... Tot té moltes cares.

Els habitants de la Botjosa no tenen nom.

Els he volgut elevar a la categoria de símbol perquè el conflicte mediambiental és universal. Com dic a la novel·la, abans la terra era per a qui la treballava, i ara, per al pobre, la terra contaminada.

«Això només ho salvem els perdedors». És l'última frase que apunta el Manuel. N'hi haurà més?

M'agradaria.