Definit com «l'arquitecte de les paraules» en una una clara simbosi entre la seva professió i la seva passió, ahir moria d'un càncer el poeta Joan Margarit, als 82 anys. Margarit, que tenia clar que per al lector «la poesia és un mirall, si no ja pots llençar el poema a la bassa», serà acomiadat en l'estricta intimitat familiar. El poeta ha deixat a impremta el seu última poemari escrit en pandèmia, Animal de bosc, l'edició bilingüe del qual publicarà Visor en les properes setmanes.

Amb un extens i personalíssim corpus poètic pel qual va ser distingit amb els més importants guardons de poesia en l'àmbit de la literatura castellana i catalana (el Cervantes 2019 , el Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya o el Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura ambdós el 2008), el poeta tenia clar que treballava «per a consolar gent solitària, que som el 100% de la població». Mestre del lirisme més tendre però també més sever, clar i realista, Margarit és, amb una trentena de llibres publicats, un dels poetes en llengua catalana més llegits, i entre les seves referències temàtiques figuren la guerra civil i la postguerra, els sentiments com l'amor, el desig i el dolor, la petjada familiar, la música, l'arquitectura, la llengua, el pas del temps o Barcelona.

Traduït a l'anglès, francès, portuguès, hebreu, rus, euskera o alemany, el poeta va néixer a Sanaüja l'11 de maig de 1938, fill de l'arquitecte barceloní Joan Margarit i Serradell i de la mestra Trinitat Consarnau i Sabaté, als quals la guerra va obligar a refugiar-se la casa de l'àvia paterna. Com Margarit explicava ara fa dos anys a Manresa, en el cicle Tocats de Lletra on presentava el seu peculiar llibre de memòries Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa), el poeta es forma des del naixement i fins l'adolescència i, en el seu cas, en les absències dels pares i la presència constant de l'àvia paterna. Després, assegurava, «aquell poeta farà com podrà». Acabada la guerra, i fins a 1948, la família va viure a Barcelona, Rubí, Figueres , Girona i, de nou, Barcelona, on Margarit va fer batxillerat. El 1954 la família es va traslladar a viure a Canàries, i Margarit va tornar a Barcelona per estudiar arquitectura.

L'autor va començar la seva activitat literària a finals dels cinquanta però no es va donar a conèixer com a poeta en castellà fins el 1963, amb Cantos para la coral de un hombre solo amb pròleg de Camilo José Cela i il·lustracions de Josep Maria Subirachs. Després d'una dècada de silenci, el seu amic Joaquim Marco li va publicar Crónica el 1975 (Barral Editors), i ja, als anys vuitanta, va començar a formular i consolidar la seva obra poètica en català que inicià amb L'ombra de l'altre mar (1980) i el premiat Vell malentès (1981). Tots els poemes (1975-2017), tant en català com en castellà, recopila seva obra.

Catedràtic de Càlcul d'Estructures (títol d'un dels seus poemaris) Joan Margarit va ser un destacat i premiat arquitecte, integrant de l'equip que va guanyar el Concurs Internacional per a l'Anell Olímpic de Barcelona i autor del projecte i direcció de l'estructura del temple gaudinià de la Sagrada Família, una faceta sovint eclipsada per la seva enorme obra poètica. Malgrat la seva íntima relació amb les obres constructives, Margarit va confessar en algunes entrevistes que l'arquitectura solament li arribava a emocionar en comptades ocasions, i una vegada que ho va aconseguir, una gran cúpula metàl·lica que va construir al costat de Carles Buxadé a Vitòria, per a l'antic pavelló Fernando Buesa va ser derrocada el 2011 per construir un altre pavelló més gran en el seu lloc. Margarit va treballar en la rehabilitació del barri del Xup de Manresa.

Ahir, la seva mort va desencadenar una allau de mostres de condol a les xarxes del món de la cultura, la política i la societat civil i institucions com el Liceu, d'on Margarit era poeta resident de la temporada. L'editor de Proa, Josep Lluch, que va treballar durant més de vint anys amb el poeta, explicava que ahir havia mort un «Homenot», tal com Josep Pla qualificava les persones singulars, un «poeta d'una forta personalitat» amb un objectiu: «poder dir el màxim de coses amb el mínim de paraules».