La Toscana, una de les regions més meravelloses d’Europa, ha esdevingut l’escenari d’una llarga filmografia amb un bon grapat d’obres memorables (Una habitación con vistas, El paciente inglés, Copia certificada…). Però també els seus paisatges esplendorosos i els seus poblets encisadors s’han convertit en el teló de fons de nombrosos productes de segona categoria que han explotat patèticament una lluminositat poderosa amb relats amarats del sentimentalisme més carrincló i impostat. I així hem de fugir de totes les pel·lícules que inclouen aquest indret tan màgic (amb l’excepció de la notable Un atardecer en la Toscana) en el seu títol: Bajo el sol de la Toscana, Un rincón en la Toscana, Un verano en la Toscana… I ara arriba Una villa en la Toscana, el gris i oblidable debut darrere la càmera de l’actor James D’Arcy. El seu protagonista, Robert, és un artista britànic que viatja a Itàlia juntament amb el seu fill per poder vendre la vila que va heretar de la seva muller, recentment traspassada. Estem davant d’un film que aplega tots els clixés imaginables, en el guió i en la posada en escena. El director britànic signa un drama familiar de poca volada, on la bellesa toscana, tan romàntica com crepuscular, apareix per enèsima vegada com la impulsora redemptora d’una història catàrtica en què uns personatges en crisi malden per superar els fantasmes del passat (i els seus conflictes interns). Els intèrprets principals (Liam Neeson i Micheál Richardson) són pare i fill en la ficció i en la realitat. Però aquesta singularitat no és suficient per atorgar una mica d’interès a una menudesa tan previsible com escarransida. Una successió d’imatges de targeta postal, desproveïdes d’ànima, que acaben per definir a Una villa en la Toscana com un artefacte melodramàtic tan fals i buit com prescindible.
