Quan el director i actor manresà Ivan Padilla (1982) va llegir en italià La jove esposa d’Alessandro Baricco (2015) la va «visualitzar» a l’escenari. No era la primera vegada que li passava. L’escriptor de Torí, diu, «té uns personatges molt teatrals i alguna cosa de mi connecta amb ell, imagino les seves històries a l’escenari». El motiu? «Potser el llenguatge poètic de Baricco que en el teatre pot tenir una nova dimensió». La «contemporaneïtat» que emana d’una història que s’ambienta a principi del segle XX, també el va portar a pensar que La jove esposa «seria una bona proposta teatral».

Amb tots aquests elements, Padilla va decidir, com ja va fer el 2013 amb Oceà, del mateix autor, fer l’adaptació teatral de la novel·la de l’escriptor partint directament de l’original -no està traduïda al català, només al castellà- i portar-la a escena amb la seva companyia L’El·lida. Quan el projecte va començar eren temps de confinament i, mesos després, La jove esposa va fer estada al Tantarantana, del 17 del desembre del 2020 al 17 de gener del 2021. Amb toc de queda i mobilitat reduïda. Avui, i amb les entrades pràcticament exhaurides, La jove esposa estrena la temporada de la Sala Petita del Kursaal (19 h).

Amb direcció del mateix Padilla, La jove esposa explica la història d’una dona que arriba a la casa de la família del seu futur marit. Però ell ha viatjat a Anglaterra i no se sap exactament quan tornarà. Ella inicia una «convivència amb unes persones que no coneix mentre espera l’arribada de qui ha de ser l’espòs», apunta Padilla. I, en aquest període de temps, la protagonista «creix i madura. Fins llavors, ha fet el que tocava però es rebel·larà i decidirà que és ella qui vol marcar les regles de la seva vida». És, remarca el manresà, «una lectura extrapolable a l’actualitat. Una història d’alliberament femení però de recerca de la llibertat en general».

Padilla, que també és un dels intèrprets de l’obra amb Bàrbara Roig, Francesca Vadell, Lara Díez, Ramon Bonvehí i del manresà Dani Ledesma, explica que «la major part del text són paraules de Baricco, amb llicències autorals: «la novel·la desenvolupa més subtrames» però, a l’escenari, diu, l’argument es focalitza «en la jove esposa i en la família».

La posada en escena està presidida per un marc on s’encabeixen els personatges, com si es tractés d’un quadre o d’una fotografia antiga. Fora d’ell se situa la jove esposa que explica al públic des del present la seva història, com si es tracés d’un conte narrat en primera persona: «quan ella reviu un episodi del passat, els personatges surten del quadre». I en aquesta escenificació té molta importància, remarca Padilla, la música, original de Cels Campos, que «permet fer el viatge al passat» i la il·luminació: «cada escena, té la seva llum». Una simbologia present a tot el muntatge per ressaltar la importància del «missatge».

L’obra va tenir una molt bona rebuda de públic i crítica en un moment complicat. Després de la representació a Manresa, la intenció és continuar buscant bolos. «No és fàcil. Els teatres no volen arriscar massa amb companyies independents i busquen propostes segures. Si quan vam estrenar cada dia que no tancava el teatre ja era un èxit, ara qualsevol funció que arribi també ho serà».

Adaptació d’obres literàries: el segellde la companyia

Ivan Padilla, Francesca Vadell, Bàrbara Roig i Lara Díez, companys de promoció de l’Institut del Teatre, van crear el 2010 Retret Teatre. És la companyia mare de la Cia L’El·lida, que va engegar quan Padilla va començar a dirigir adaptacions literàries. Aquest és el segell d’una companyia que des del 2013 ha portat a escena l’adaptació de quatre novel·les: Oceà, d’Alessandro Baricco, Sunset Park, de Paul Auster (2014), la versió minimalista d’Anna Karenina de Tolstoi (2016) i, ara, La jove esposa, també de Baricco (2020). Per a Padilla, l’adaptació d’obres literàries al teatre «té un component de creació, d’autoria que m’agrada. És atorgar una nova vida al text. I en el cas de La jove esposa, molt desconeguda, permet que el públic la descobreixi».