En el concert que va oferir el grup manresà Els Convidats al teatre Kursaal de Manresa, de tot en feia molt temps. Cada cançó que van presentar l’havien escrit feia vint anys, vint-i-cinc o més. Malgrat la constant referència al passat, la banda fundada per Jordi Ribot i Xavier Serrano va demostrar que, com a mínim pel que fa al directe, llevat d’un tema o dos on l’amplificador del baix va fer una mica la guitza, el pas del temps no els ha passat factura. Ja ho va dir el presentador de la vetllada, el periodista Toni Clapés, abans de repassar les notícies d’una dècada enrere: «estem molt millor».

L’audició per recordar que feia deu anys que, allà mateix, al Kursaal, havien protagonitzat el concert de comiat després de quinze anys als escenaris, no va arribar a les dues hores per poc. Va acabar amb el públic -més de 300 persones- dempeus aplaudint la banda, que no va voler marxar sense fer-se una foto amb el seu fidel auditori de fons. Amb la gent que els havia anat a veure a El Celler i que els va seguir des d’aleshores. Durant la vetllada tampoc no van oblidar els tècnics de so que sempre han estat al seu costat -«la santíssima trinitat: el Nyanyo, el Jordi Blaya i el Ramon Fonts»-, va dir Ribot, i el personal del Kursaal.

Va ajudar al bon directe la preciosa veu d’Àfrica Pérez i la solvència dels músics que van acompanyar els solvents Ribot (veu i guitarra) i Serrano (veu i teclats): el guitarrista Èric Sans, a qui Ribot va presentar com el «Pedri dels guitarres», que ho va demostrar en els solos que va oferir; el bateria Xarli Oliver; el percussionista Josep Andreu Macau, i el baix Fèlix Serra. I, com a estrella convidada, el pianista Manel Camp que, quan Pérez va quedar sola a l’escenari i va dir allò de: «hi ha algun pianista a la sala?», va aixecar el braç i va pujar des de la platea fins a on era ella per acompanyar-la al piano en la sensible T’he tornat a veure i, ja amb tota la banda, a Mai més, segurament el tema més rodó de la vetllada.

Abans i després, van sonar les adaptacions de temes de Tracy Chapman, Bee Gees The Bangles i 11 y 6, de Fito Páez, combinades amb composicions pròpies. El millor dels somnis, que el públic va acompanyar seguint el ritme amb les mans; Visc amb un àngel, una cançó que Serrano va escriure per a la seva parella, que justament va fer anys dissabte, el mateix dia que els van oferir els responsables del Kursaal per tocar-hi quan hi va anar a demanar-ho, fa un any i mig. Tu piel, La pluja que ha caigut, Júlia, que Ribot va escriure basant-se en el que Serrano li va explicar sobre l’Alzheimer que patia el seu pare en els viatges a Montmeló que feien per anar a assajar amb Pérez, i que mai no havia cantat ell en un concert abans; Començar de nou i Tres monedes. Amb la gent aplaudint dreta, Ribot els va llançar un repte: «quedem d’aquí a deu anys al mateix lloc i hora?».

I amb la insistència dels aplaudiments van arribar els bisos: Estic esperant i L’amor és profund, l’adaptació del tema dels Bee Gees que tanta fortuna ha fet. L’auditori va acompanyar la interpretació en el «na na na na na...» de la tornada, que es va projectar al fons de l’escenari per si algú es perdia. El sentit de l’humor no va mancar al llarg de tota la nit.

Clapés, gran admirador d’Els Convidats, a qui va convidar sempre a presentar els seus nous àlbums a la ràdio, ho va dir al principi lligant els títols de les cançons que van sonar durant l’audició per introduir a la formació: «alguns els diem que comencin de nou. Ells, de moment, em responen que mai més. A veure si els convenceu aquest vespre». Qui sap...