El cinema de Pedro Almodóvar és molt lliure, divers i transversal, més i tot del que ja sembla. Si bé és cert que té una sèrie de constants estilístiques i té una preferència més que evident per a la reformulació del melodrama de tall clàssic, les seves obres saben parlar dels mateixos temes amb aproximacions que mai es fan reiteratives, sobretot perquè és un cineasta que sap arriscar i anar més enllà d’ell mateix. Les seves pel·lícules de maduresa són, en aquest sentit, històries més experimentals que sovint flirtegen amb el metallenguatge i emmirallen l’espectador a les seves expectatives. La maternitat i la memòria són alguns d’aquests conceptes que han anat evolucionant al llarg de la seva trajectòria i a Madres paralelas cristal·litzen en un film gens convencional que ha rebut un aplaudiment gairebé unànime de la crítica. La pel·lícula, de més de dues hores de durada, es va alçar amb la Copa Volpì a la millor interpretació per a Penélope Cruz, que un cop més demostra que dóna el millor de si mateixa quan treballa amb el director de Volver.

Madres paralelas té un punt de partida molt Almodóvar, a qui sempre ha agradat jugar amb els atzars i les vides creuades. Les protagonistes són dues dones que coincideixen en un hospital, al qual han anat per tenir els seus respectius fills. Una és una adolescent que està molt espantada davant els reptes i les incògnites de la maternitat, mentre que l’altra és una dona més madura que està entusiasmada amb la idea de ser mare. Ambdues tenen una cosa en comú: estan soles en aquest món i es troben davant la decisió més important de les seves vides. Entre espera i espera, entre conversa i conversa, es teixeix una singular amistat que acaba portant-les a una cruïlla en què cap de les dues tornarà a ser mai més la mateixa.

Com bona part de les seves obres, Madres paralelas és un aprofundiment gairebé quirúrgic a les personalitats de les seves protagonistes, en un recorregut emocional que no defuig els racons més durs i foscos de la història. S’hi torna a constatar que el cineasta domina com ningú el llenguatge del melodrama més íntim i que sap treure el màxim profit d’un repartiment en estat de gràcia que casa molt bé amb les necessitats de cada personatge. Al costat de Cruz, realment esplèndida, hi destaquen Milena Smit, Israel Elejalde, Rossy de Palma, Julieta Serrano, Daniela Santiago, Adelfa Calvo, José Javier Domínguez, Inma Ochoa, Trinidad Iglesias, Carmen Flores, Arantxa Aranguren, Ana Peleteiro i la gran Aitana Sánchez-Gijón. La banda sonora torna a venir firmada per Alberto Iglesias, un altre nom indispensable de la seva filmografia.