El temps ho cura tot? Les pàgines de la novel·la Nosaltres, després i aquesta entrevista poden donar una idea del que en pensa Sílvia Soler (Figueres, 1961), escriptora de llarga i reeixida trajectòria que ahir va passar per la Llibreria Parcir de Manresa per parlar de la seva darrera creació. Una ficció on entrecreua les vides de dos homes -el Guillem i el Jim- i dues dones -la Rita i la Marta- al caire de la cinquantena i amb alguns comptes pendents.

Hi havia un neguit interior que la va empènyer a escriure aquest relat sobre les relacions humanes i el pas del temps?

Jo escric d’una manera bastant intuïtiva i mai no tinc clar com acabaré. Però sí que tenia la idea dels quatre personatges i el fet de seguir-los la pista des que són petits. Volia donar importància a les seves infàncies, marcades totes elles per un cert abandonament.

Quatre nens que no es coneixen de res.

Sí, i els quatre, d’adults, es troben per atzar a l’Eixample. M’interessava subratllar un parell de temes. D’una banda, la importància que té l’atzar en les nostres vides. I, de l’altra, la reconciliació, el fet que les persones que s’estimen poden passar per sobre de les diferències. I no faig distinció en si la relació que hi ha és de parella o d’amistat.

La reconciliació és un concepte que sembla revolucionari. Ens ho prenem tot tan a la valenta ...

Ara que el llibre ja fa uns dies que corre, m’he trobat lectors que em diu que ells serien incapaços de reconciliar-se amb algú que els fes el que alguns personatges fan als altres a la novel·la.

Ens costa baixar del burro.

Sempre he pensat que la gent que diu que s’estima molt una persona, però després que li faci tal o qual cosa ja no en vol saber res més, potser vol dir que no se l’estimava tant com diu. Jo crec que l’amor ha de passar per sobre de tot. La gent es retroba, i el temps ho cura tot. En la novel·la, faig la següent reflexió: els personatges es retroben i tornen a recordar per quina raó s’estimaven. Per tant, per què no haurien de tornar a ser amics?

Ens pesa massa l’orgull?

Ho tinc clar des de fa anys, no només quan escric, sinó en la vida en general. Sentiments com l’orgull i la rancúnia no fan res més que perjudicar-te, et fan estar incòmode. I probablement, la persona objecte d’aquesta rancúnia ni tan sols ho sap. Si has estimat, no has d’oblidar les raons per les quals ho feies.

Quatre protagonistes que ronden els 50 anys. Què buscava?

De fet, a la novel·la hi ha dos espais temporals. Un és el present, els quatre personatges estan passant una nit plegats, una nit que va esquitxant tot el relat, i van mirant enrere i repassant tot allò que els va reportar que els passés el que els va passar. Hi ha un tema, en tot això, que per a mi és molt important: voler viure els anys que ens quedin al costat de les persones que estimem. En la novel·la hi ha el joc del ‘i si ...’. Quan ets jove el fas mirant endavant, i quan et fas gran el fas mirant enrere i et preguntes què hauria passat si ...

«Nosaltres, després» és una novel·la on s’expressen molts sentiments. La pandèmia hi ha jugat algun paper?

La primera idea la vaig tenir ja fa molts anys: explicar com viu una persona que creix amb una mena d’ombra al seu costat, en aquest cas la mort. Vaig adonar-me que no era suficient per sostenir tota una novel·la, però en la definitiva vaig mantenir el fet que cada personatge arrossega una ferida. El llibre el vaig començar a escriure a principis del 2019, però a finals d’aquell any em van diagnosticar un càncer, i de seguida va arribar la pandèmia. Va ser com un doble confinament perquè estava malalta a casa i no em podia venir a veure ningú ni tampoc em podia acompanyar ningú quan anava a l’hospital.

Va continuar escrivint?

No, aquell període el tinc com encapsulat, no hi vaig pensar en la novel·la. I quan me’n vaig sortir i la vaig reprendre, em va servir com a teràpia, per aïllar-me del que havia viscut.

La pregunta torna a ser pertinent: la novel·la reflecteix els vaivens emocionals?

Molta gent em diu que és impossible que el meu estat d’ànim no s’incorporés al llibre. I jo, a l’inici, deia de forma molt rotunda que no, que havia escrit com si no hagués passat res. La idea de voler passar els anys que em queden amb la gent que estimo ja la tenia. Suposo que tot plegat em va refermar en el que ja pensava. Les meves novel·les són sempre optimistes i esperançadores.

Deia que el temps ho cura tot.

Els humoristes diuen que de qualsevol drama se’n pot fer humor si ha passat el temps necessari. Jo penso que amb els sentiments passa el mateix. El pas del temps hi ajuda.