Inger Enkvist: «La idea de l’esforç no s’ha de perdre a l’escola»

Convidar a pensar és el repte principal de l’educació?

Sí, és fonamental. El projecte d’una escola ha d’ajudar els alumnes a pensar per ells mateixos. Aquest és un objectiu que es pot assolir amb més o menys eficàcia perquè no només depèn de la bona voluntat, sinó també del currículum, del professor i fins i tot de l’energia de l’alumne. També s’ha de tenir en compte que per aprendre a pensar abans es necessiten uns coneixements i un vocabulari que han d’oferir els centres educatius.

Avui en dia, és més difícil pensar per un mateix?

Això és difícil de respondre. En el context en què vivim, podríem dir que és més fàcil que mai, perquè, a través d’Internet, tenim accés a molts dels llibres que existeixen en el món, als quadres dels millors museus, a la música de les sales de concerts més conegudes... Però, per poder gaudir i entendre tot aquest material, primer cal una educació que ens orienti en aquest flux d’informació constant. Malgrat que tinguem les dades a l’abast, sense una bona base intel·lectual no serem capaços d’interpretar-les.

Una base que s’ha de treballar des de l’escola...

És clar, i és molt difícil adquirir aquesta primera base. Per aquest motiu, el paper de l’escola, amb un bon currículum i uns mestres amb ganes d’ensenyar i aprendre, és imprescindible per al nivell cultural de la persona, del grup i també del conjunt del país.

En els últims anys, es tendeix a donar més autonomia a l’alumne a l’hora d’aprendre.

Crec que aquesta fórmula és una equivocació. La pedagogia que posa en el centre la iniciativa de l’alumne funciona bé amb estudiants de nivell universitari o, fins i tot, postuniversitari perquè es pressuposa un interès. Crec que és una proposta interessant, però no per a l’etapa obligatòria. A les escoles i instituts, la metodologia pot beneficiar un nombre petit d’alumnes, però la majoria no adquireixen una bona base perquè no gestionen bé el seu temps i tendeixen a esforçar-se poc, i és normal perquè n’estan aprenent.

Quins són els inconvenients que detecta en la nova pedagogia?

Les noves metodologies que s’introdueixen en l’aula busquen trencar amb una educació més tradicional, a la qual es titlla d’antiquada. No obstant això, en aquest intent d’innovar cometem l’error d’oblidar-nos de qüestions fonamentals. El mestre ha de marcar unes metes als alumnes i ajudar-los en el seu camí per assolir-les, mentre que els aprenents han de saber que, si no hi posen de la seva part, no podran completar el curs. La idea de l’esforç és important fomentar-la des de ben petits.

Quins elements poden evitar l’abandonament escolar?

Tenir bons professors que marquin uns objectius i inspirin el treball dels alumnes és el millor antídot. Una bona solució, especialment en l’etapa secundària, seria proposar diferents itineraris d’interessos que els alumnes poguessin escollir. Per exemple, es podria plantejar la possibilitat d’estudiar llatí a aquells que tenen més sensibilitat per la llengua o tallers per aprendre a treballar amb la fusta o el metall als que se senten atrets per les assignatures més pràctiques. Des del meu parer, aquesta proposta evitaria la frustració que senten alguns estudiants que no segueixen el ritme de la classe i tenen la sensació de perdre el temps.

Atendre les especificitats de cada alumne en una mateixa aula és una utopia?

Com a professora, sé de primera mà que és molt complicat. Mentre imparteixes la classe, veus alumnes despistats que han perdut el fil de l’explicació i d’altres avorrits perquè ja fa estona que han entès el temari. Aleshores, què fas com a mestra? Primer, hem de prendre consciència que cada alumne té capacitats diferents i, per tant, separar-los en diferents itineraris no seria cap classe de discriminació, al contrari, permetria atendre la individualitat de cadascun. A les nostres societats modernes, la idea d’inclusió ha guanyat pes en el debat educatiu, però el cert és que redueix el nivell de coneixements que es poden assolir a l’aula, perquè la classe avança a diferents ritmes i esgota psicològicament els professors, fet que provoca que alguns desisteixin.

L’educació emocional ha de tenir un espai a les escoles?

Per descomptat. Les emocions sempre han estat presents en l’educació, però és cert que ara s’han situat en el centre del debat i sovint des d’un punt de vista més sentimental. Les emocions són les que ens orienten a l’hora de prendre decisions i, en aquest sentit, és important escoltar-les i entendre-les. Des del meu punt de vista, un bon projecte educatiu també acaba afavorint l’educació emocional, ja que fomenta uns bons hàbits, com la responsabilitat, l’esforç, la puntualitat, entre molts d’altres.

El reforç de les humanitats a les aules és una de les seves reivindicacions.

En general, se sol tractar malament les humanitats. En bona part, aquest fet té a veure amb el desprestigi de les ciències socials, però també perquè són matèries que requereixen més esforç per part de l’alumnat. No hi ha cap drecera que et porti a fer una bona interpretació d’un llibre o d’un quadre, és a força de dedicar-hi temps. El mateix passa amb la gramàtica, a la qual sovint es dedica poc espai, malgrat ser fonamental per aprendre a escriure i a expressar-se.

El seu amor per les llengües la va dur a dedicar la tesi doctoral a la literatura espanyola.

Al meu país, Suècia, el més habitual és dominar l’anglès o el francès, però jo vaig decidir aprendre espanyol a través de la literatura. A mi m’encanta llegir i, durant la meva etapa estudiantil, es parlava molt de la novel·la experimental francesa, però a mi m’avorria profundament. Mentrestant, en espanyol s’estava produint l’esclat de la literatura llatinoamericana, amb unes novel·les plenes de vida i esdeveniments. Ara sé que acostar-me a l’espanyol és una de les millors decisions que he pres a la vida.