En una carta del 29 de desembre del 1925, Francesc Cambó desitja un bon any nou a «son afectíssim amic» el monjo Bonaventura Ubach i celebra «moltíssim» que hagi arribat sense contratemps a Jerusalem. Uns mesos abans, el fundador de la Lliga Regionalista i l’eclesiàstic montserratí es van conèixer personalment amb motiu del viatge que l’exministre va dur a terme per Palestina després de traslladar-s’hi amb el iot Catalònia. Ubach va fer-li de guia i es va iniciar així una amistat que, tot i que ambdós només van coincidir un segon cop, l’any 1931, es pot rastrejar a través de les 60 cartes que recull el llibre Lletres bíbliques, editat per la Universitat de Barcelona.
«Pot fer la impressió que és una relació inversemblant», admet Jordi Vidal, autor del treball: «Els va unir la Bíblia, ja que en Cambó sentia molt interès pel text i Ubach era l’expert en estudis bíblics més important de l’època». Ocupat l’un en els quefers de la política catalana i espanyola i lliurat devotament l’altre a la recerca arqueològica de les civilitzacions bíbliques, el vincle s’endevina, al capdavall, insòlit.
El monjo, però, no es va estar de refermar-lo en una carta que va escriure a la vídua, Mercè Mallol, dos mesos i mig després del traspàs de Cambó a Buenos Aires. «Vè. Sap molt bé l’estreta amistat que mútuament ens unia: amistat sincera i desinteressada basada tostemps, no pas en interessos polítics, sinó en una idèntica efusió d’entusiasme pels estudis bíblics i l’amor a les sagrades terres de Palestina».
Cambó i Ubach es van saludar en persona per segon i últim cop el 1931, quan el primer va visitar novament diversos jaciments del Pròxim Orient. «Els records dels meus viatges a Palestina són dels més vius de la meva vida i, en ells, el record de vostè hi surt a cada pas», li va escriure Cambó el 26 de juliol del 1944 al pare Ubach.
La resta de la relació l’hem de seguir a través de les trameses, de les quals se’n conserven 46 escrites per Cambó i 14 per Ubach. «El pare Ubach no va tornar de Palestina amb tot el que tenia, i entre els objectes que es devien perdre hi ha algunes cartes», apunta Vidal, especialista en l’Orient Antic.
Camins paral·lels i divergents
La Bíblia va unir Ubach i Cambó i també els hauria pogut separar. «El 1922, el caputxí Miquel d’Esplugues va iniciar la traducció al català de la Bíblia que havia de ser un ‘monument a la llengua’, i en el grup de treball hi havia Ubach; de fet, el viatge a Palestina que havia de durar quinze anys el va finançar Cambó». El monjo de Montserrat, però, amb el vistiplau de l’abat Marcet, es va desvincular del projecte i va començar la Bíblia de Montserrat, que resta inacabada. «Els seus camins es van separar», indica Vidal, però Cambó tenia Ubach en alta consideració i «sempre li consultava els dubtes que tenia. De fet, li va reconèixer que la versió bona era la seva i no aquella de la qual ell n’era el mecenes».
La lectura de les cartes ha permès Vidal constatar que «la figura d’Ubach és molt important, va crear el Museu Bíblic, per exemple, però també té els seus punts foscos. S’ha tendit a oferir-ne una imatge hagiogràfica, però s’ha de dir que per fer el museu va robar algunes peces, ell mateix ho va dir». L’historiador també fa esment de l’antisemitisme compartit amb Cambó, del que no hi ha rastre en les cartes.
«La figura d’Ubach és complexa, i és important desmitificar-la i explicar-la des de fora de Montserrat», conclou Vidal: «el monjo vivia per la Bíblia, i les cartes amb Cambó parlen sobretot d’aquest interès mutu. En canvi, la situació política no li interessava gens, li quedava lluny». Després de la guerra, un Cambó baix d’ànims i un Ubach vital es van continuar escrivint fins a la mort del primer. «La filla, Helena Cambó, va dir en una entrevista que Ubach era una de les persones a qui més havia admirat el seu pare», anota Vidal.
