Totes les fotografies de les 47 exposicions programades ja són al seu lloc: el festival FineArt d’Igualada es posa en marxa avui les 7 de la tarda amb la inauguració oficial de la 10a edició, primera gran fita d’un certamen que no ha parat de créixer i s’ha consolidat com una de les grans cites del calendari. «Teníem ganes de fer coses grosses, quan vem començar, però és que l’hem fet realment grossa», explicava a aquest diari Ramon Muntané, un home feliç no tan sols pel trajecte recorregut sinó perquè el projecte ha sobreviscut als difícils dies de la pandèmia.

El 10è FineArt convida tothom a gaudir de la fotografia de manera lliure i gratuïta gràcies a un espectacular desplegament expositiu en dinou espais de la ciutat, essent el Museu de la Pell i l’Escorxador els centres neuràlgics de la proposta. El plat fort del menú és la presència de dos Premis Nacionals de Fotografia, Chema Madoz i Ramon Masats, en una edició en la que es ret homenatge a l’igualadí Santi Carbonell, que ens va deixar fa vuit anys, on la temàtica LGTBI+ pren relleu amb dos treballs i amb una mostra a Cal Roure que recupera la memòria dels nou primers anys.

«Vem començar amb una sabata i una espardenya i exposicions de molts fotògrafs locals», rememora Muntané dels inicis d’una iniciativa que, al llarg dels anys, ha anat sumant grans noms del gènere com el de Toni Catany, present en l’edició inaugural. «Sempre hem tingut la sensació que anàvem creixent, i l’Ajuntament hi ha ajudat molt», afegeix. El FineArt és un festival on hi ha des de fotoperiodisme a fotografia artística.

El repertori del 2022 és un reflex d’aquesta voluntat d’exhibir un ampli ventall de registres. Però hi ha un tema que no volen tocar: la pandèmia. «L’hem patit, no en volem més; a més de viure-la, ara no hi volem conviure», apunta el principal responsable del FineArt, que cada any han de fer una selecció entre els treballs que els hi arriben. El festival estarà obert durant tres setmanes.

Masats i Madoz, pesos pesats

Els caps de cartell del FineArt d’enguany són història viva de la fotografia. De Ramon Masats (Caldes de Montbui, 1931), a qui el ministeri de Cultura espanyol va concedir el Premi Nacional el 2004, el festival n’exposa 143 fotografies de Visit Spain. «El 70 per cent són inèdites», indica Muntané d’un extens projecte que es va estrenar la tardor del 2020 a Madrid i ara arriba a Catalunya.

«Masats treballava en les campanyes de promoció turística del govern espanyol, als anys 50 i 60, però aprofitava l’avinentesa per fer fotos que no ensenyava», explica Muntané. Ubicada a la planta de les Encavallades, la mostra abarca temes tan diversos com la boxa, els toros, el tipisme folklòric, els cursos de cristiandat i l’exaltació patriòtica. «En Masats va fer una petició: que no es veiés la cara del Franco», afegeix el director del certamen. Dit i fet, només tenim el dictador rera el paper d’un discurs i en forma de bust custodiat pel locutor Bobby Deglané en una subhasta benèfica.

De Madoz (Madrid, 1958), el FineArt n’exposa El rostre amagat de les coses, on crea històries amb objectes que representen un paper diferent del que els toca. Més de quaranta fotografies analògiques del Premi Nacional del 2000 revelades per Castro Prieto en les que podem veure una bateria amb discos com a plats, un violí que fa de rem i una navalla que fa d’accent de la «Tú».

Una mostra repassa els grans temes del fotògraf igualadí Santi Carbonell

La cavalcada de Reis, el foc i els diables, els cursets de fotografia a la presó Model, una manifestació en contra de l’ingrés de l’estat espanyol a l’OTAN, els rostres dels nens dels campaments saharauis i unes vistes aèries d’Igualada. De tot i això i més se’n va ocupar l’igualadí Santi Carbonell (1949-2014) en els incomptables treballs que va dur a terme al llarg de la seva vida i el FineArt se’n fa ressò en una exposició a les Encavallades del Museu de la Pell on se li ret homenatge.

«Hem volgut tocar alguns dels temes que més li agradaven al Santi», explica Ramon Muntané, i en aquest recull «hem volgut oferir una mirada molt oberta de la feina que va fer». L’igualadí va ser un freelance tot terreny que va treballar sovint per la Generalitat però també per altres institucions, com quan va viatjar amb una expedició solidària de la comarca a Bòsnia poc després del final de la guerra que va devastar aquella part dels Balcans. Una altra de les imatges que donen sentit a la trajectòria de Carbonell i, alhora, demostren que a vegades passen les dècades però no els temes és una instantània d’una manifestació de l’any 1982 en defensa de la llengua catalana.

El Museu de la Pell acull deu exposicions, i l’Escorxador dinou. En aquest darrer recinte, s’han establert circuits diferents per les persones que van a vacunar-se i pels que volen visitar les propostes del FineArt. «Hem ampliat l’espai disponible, i ara hi ha fotografies a la sala gran, la sala Portugal, la sala Blanca i el Cobert», indica Muntané, afegint que els divendres, dissabtes i diumenges es podran visitar fins les 9 del vespre.

Fent-se ressò dels temes d’actualitat, el festival també dedica dues exposicions a la temàtica LGTBI+. La fotògrafa boliviana Wayra Ficapal presenta a l’Adoberia Roberta: Diari de Trasbrodament, un reportatge sobre el trànsit de la Roberta, que amb trenta anys va decidir que ja era el moment de viure com allò que realment se sent, una dona. A Identitats vàlides, que es pot veure a l’Escorxador, Isaac Flores mostra l’escena queer de Barcelona entre el 2018 i el 2020.


Solidaritat, intimitat

També destaca en el programa la mostra que recull les 9 primeres edicions del FineArt, amb mitja dotzena d’imatges per any dels autors més destacats que han passat pel festival. La igualadina Sandra Gross porta al Museu de la Pell l’exposició Sortir al carrer, que dona testimoni d’un projecte solidari que, al Poble Sec de Barcelona, promou el voluntariat per acompanyar persones amb mobilitat reduïda a sortir de casa i anar a passejar.

En una clau més intimista s’ha de contemplar el projecte La distància justa, del fotògraf madrileny Pepe Guinea. Després que li diagnostiquessin un tumor al cap, l’autor va voler retratar el procés i el malalt va donar pas al fotògraf culminant un treball que ara s’exposa al FineArt.

Com és habitual, el festival acull propostes col·lectives. Una de les més impactants és Encara hi ha algú al bosc, versió fotogràfica d’un projecte teatral i audiovisual que dona la veu a les dones violades a la guerra de Bòsnia i als seus fills.