Cineclub ofereix aquest diumenge una sessió molt especial, amb la projecció de Zumiriki, que està inclosa en la mostra Perifèrics. Oskar Alegria és un creador polivalent (periodista,viatger i cineasta) que ha esdevingut un dels franctiradors audiovisuals més inclassificables i brillants del panorama actual. Va cridar l’atenció amb la seva insòlita òpera prima (Emak Baika baita, rodada el 2012, que va participar en 70 festuvals), i set anys després filmà aquesta enlluernant Zumiriki, un projecte personal tan radical com apassionant. El director s’embrancà en una aventura íntima i creativa certament singular i indefinible.

Oskar Alegria es traslladà fins un indret molt especial del Pirineu navarrès, en una petita illa d’un riu, on jugava de petit. L’autor construí una cabana i visqué en aquest lloc durant quatre mesos, amb l’única companyia d’un hortet i dues gallines.

Zumiriki es presenta, d’entrada, com un diari cinematogràfic: Alegria filma minuciosament la seva sorprenent quotidianitat, integrat totalment a la natura. Però Zumiriki es revela com un enriquidor, complex i poderós exercici de no-ficció que va molt més enllà de la seva aparença minimalista i falsa senzillesa. Un esperit sorneguer amara oportunament un collage transcendent, però gens pretensiós, en què les confessions del seu autor (i omnipresent protagonista) s’entrellacen amb les revelacions dels últims pastors de la zona (és impagable el moment en què un d’ells afirma «per què hi ha tants estels?»), fragments en super 8 enregistrats pel seu pare i imatges d’una de les primeres pel·lícules basques (filmada el 1947). La memòria individual i col·lectiva dialoguen en una elegia que mira cap enrere amb una malenconia carregada d’agudesa i humor perspicaç. Alegria ha aconseguit fixar per la posteritat els ecos d’un temps i d’un paisatge perduts en un documental que va estar nominats als Feroz.