«Ferrater era molt intel·ligent, però també algú incapaç per a la vida dels adults»

«La temptació era centrar-me en la part sòrdida», va reconèixer l’autor, «però l’he limitat tant com he pogut». Amat va recordar, a tall d’exemple del que volia defugir, que «en la biografia que va fer Miguel Dalmau de Jaime Gil de Biedma, dues terceres parts eren la seva vida sexual. Vaig llegir totes aquelles pàgines, pel morbo, ho reconec, però allò era fer reduccionisme».

De Gabriel Ferrater com a punt d’inflexió de la poesia catalana a la segona meitat del segle XX se’n podria parlar a bastament. Del poeta alcoholitzat i incapaç de negociar amb la realitat, de fer-se adult, també. «Jo volia parlar de l’home», va dir Amat: «La idea de la vida de Ferrater era la d’algú a qui la seva radicalitat de la vida en llibertat li impedia transaccionar amb la quotidianitat». Per dir-ho d’una altra manera, el reusenc era algú que «per decisió volguda, per incapacitat o per fragilitat, sempre va voler ser jove».

Un noi de casa bona que, una nit, després de sortir de marxa amb el Gil de Biedma i companyia, els va demanar si li volien comprar llibres. No en tenia ni cinc i la precarietat el rosegava. El pare s’havia suïcidat el 1951, la mare es va anar venent el patrimoni per tirar endavant com fos i en Gabriel es va anar ensorrant en un oceà d’alcohol, relacions amoroses complicades i factures sense pagar. Com el crèdit per adquirir llibres a la Herder que es va anar inflant fins que, arribat a les cinquanta mil pessetes, el deute es va fer irretornable. «Jo no faig judicis ètics, però sembla que Ferrater era algú incapacitat per a la vida dels adults», conclou Amat, que ha titulat la biografia que va sortir quinze dies abans de Sant Jordi Vèncer la por.

No és difícil esmicolar-se sota un tremolor de tendresa i esgarrifança llegint Cambra de la tardor, un dels poemes més anomenats de Ferrater. No és l’únic. El dia del seu sant, recorda Jordi Amat, «una parella, de 70 anys, va venir on jo signava llibres i ella li va dir a ell ‘explica-li’. I el que ell em va explicar és que el primer cop que van fer l’amor va ser després de llegir Ferrater». De l’anècdota, Amat en va treure un article a la premsa i «deu persones em van dir que a elles els havia passat el mateix».

Un alè d’aire fresc

Gabriel Ferrater va ser una persona «molt intel·ligent» i un poeta a qui Tomàs Garcés llegia «amb fàstic». Per als literats que havien fet de la lletra el púlpit de la resistència, conscients de la derrota en les hores baixes de la postguerra i la dictadura, víctimes d’una cultura que el franquisme volia «destruïda», no es podia permetre ni molt menys premiar un autor que de sobte «parlava en un poema que quan tenia 14 anys i 2 mesos el que volia era llegir Les flors del mal de Baudelaire i descobrir l’egoisme, i que expliqués que a la rereguarda es matava capellans».

Per aquest motiu, Garcés va invocar la puresa de la poesia catalana per impedir que De nuces pueris, el primer dels tres poemaris que va escriure Ferrater, guanyés el Premi Carles Riba en la Nit de Santa Llúcia del 1959. Tampoc li van donar, l’any següent, el Sant Jordi de novel·la, a La plaça del Diamant de la Rodoreda pel mateix motiu: eren textos que «el jurat d’aquells premis no podien entendre». La desfeta de la guerra civil i la reacció de supervivència només es podien llegir d’una manera. I no era, segons algunes patums ancorades en el passat, la de Ferrater i Rodoreda.

En la conversa a la Papasseit també va sortir el tema la política. «Ferrater era un escriptor català que detestava rotundament els nacionalismes, i les ideologies». Oimes, en un moment en què «els autors que s’incorporaven a escriure en català ho feien amb l’excusa de la militància». El reusenc, però, «va resoldre aquesta tensió amb una enorme llibertat» i, al parer del biògraf, «és qui millor va pensar la cultura, al marge dels nacionalismes». Per a Ferrater, «el catalanisme és una màquina de cultura» i va posar d’exemple les desavinences entre Maragall i Prat de la Riba i Carner i Riba amb Cambó per expressar com «la política té la capacitat d’escanyar la llibertat intel·lectual».

Una hora i mitja després d’haver començat el diàleg entre els Jordis va aparèixer el cava. Es posava així el llacet a un acte que va celebrar el novè aniversari de la llibreria i va concloure desitjant a tothom unes bones vacances... i amb Ferrater ben a la vora.