He acabat de llegir El cementerio azul, un llibre de relats d’en Gonzalo Suárez, publicat per Penguin Random House, una demostració de cultura ben païda i de capacitat imaginativa, sobretot en el darrer, El manuscrito de Sichuan, que barreja rondalla xinesa amb Cervantes i el Quixot. L’amena lectura m’ha portat a recordar l’autor i la seva presència al nostre Fecinema.

Gonzalo Suárez (Oviedo, 1934) és fillastre de l’entrenador de futbol argentí Helenio Herrera i per això va treballar primer com a periodista esportiu, sota el pseudònim de Martin Girard, signant una sèrie d’articles molt ben documentats i escrits en un estil que anava més enllà del reportatge i es constituia en una irònica reflexió de fets i personatges. Fins i tot s’ha arribat a dir que aquestes cròniques preludiaven el Nou Periodisme de Tom Wolfe. Si les voleu llegir, estan agrupades a La suela de mis zapatos (Seix Barral 2006). Els seus inicis al cinema els va efectuar a la denominada Escola de Barcelona, al costat de realitzadors com Durán, Jordá, Esteva, Grau, Portabella i el benvolgut José María Nunes.

Precisament fou Nunes el que em va permetre conèixer Gonzalo. Estàvem dinant al Siscu del carrer Banys Nous, quan en Suárez es va presentar i, com que era bon company d’en Nunes, es va asseure a la nostra taula. Ens va parlar de la seva amistat amb Sam Peckimpah. Resulta que en Peckimpah havia anat al Festival de Sant Sebastià per acompanyar la seva pel·lícula La balada de Cable Hogue fora de concurs, i en Suárez havia desorientat tothom amb la seva Aoom, fins i tot a Fritz Lang, president del jurat. A Peckimpah, tanmateix, li va agradar Aoom, i ell i en Suárez es van fer camarades. Van passar uns quants dies en peregrinació per Astúries, mentre Peckimpah traguinyava scotch i repassava el guió de Gossos de palla de dalt a baix. Aoom, amb Lex Barker, Emma Cohen i Teresa Gimpera, no es va arribar a estrenar mai comercialment, però avui és una raresa objecte de culte, si la podeu trobar. De totes maneres, Gonzalo es va refer tot seguit amb Morbo, en el rodatge de la qual es van enamorar Ana Belén i Víctor Manuel.

Gonzalo Suárez va venir convidat a la cinquena edició del nostre Festival de Cinema Negre de Manresa, l’octubre del 2003, quan li vam atorgar amb molt de gust el Plácido d’Honor. El recordo pel seu tarannà enginyós i per la gràcia de regalar-me Hoyos de Monterrey.

En la breu retrospectiva a ell dedicada, vam projectar tres dels seus millors films. Parranda (1977) està basat en una novel·la d’Eduardo Blanco Amor i narra les desventures de dos miners i un desgraciat que viu de la prostitució de la seva dona, en una disbauxa etílica amb final tràgic. A Epílogo (1984), Rocabruno i Ditirambo són dos escriptors enamorats de la mateixa dona i atrafegats amb la seva novel·la a quatre mans. I a El detective y la muerte, rodada a Varsòvia, un detectiu exboxador i un assassí a sou mantenen un duel d’una sola nit als dominis del poderós Gran Merda.