Jean Luc Godard és un dels directors de cinema més controvertits i, a la vegada, més influents, des que ens va deixar bocabadats amb el seu primer llargmetratge, A bout de souffle, en el qual podíem seguir la trajectòria d’un Belmondo i una Jean Seberg amunt i avall per un París de finals dels 50. Juntament amb Truffaut, Rivette, Rohmer i Chabrol van donar origen a la nouvelle vague amb les seves pel·lícules i des de les pàgines de la revista Cahiers du cinéma. Va trencar molts esquemes, amb un cine més poètic i filosòfic que narratiu, en el qual s’imposa la llibertat expositiva, la valoració de l’anècdota significativa i fins i tot la improvisació, tot això servit amb un muntatge trencador. Els seus films són una formulació, i la història –si hi és– constitueix un esquelet que cal omplir de contingut fotograma a fotograma, quan un diàleg és la celebració de l’enginy i un tràveling «una qüestió de moral».
Les conseqüències ideològiques de la Revolució Cultural xinesa i, sobretot, els esdeveniments del Maig 68 a París fan que Godard –que ja s’havia manifestat maoista en front d’una esquerra considerada com estancada a La chinoise i anarquista ferotge a Week-end– vulgui fer un cinema de lluita i trencament d’esquemes, un cinema al servei de la revolució. A l’edició del Festival de Canes del 1968, ell mateix, amb Carlos Saura –que hi presentava Peppermint frappé–, Anne Wiazemsky, Geraldine Chaplin, Truffaut i Polanski encapçalen una colla de cineastes que aconsegueixen boicotejar les projeccions en solidaritat amb els estudiants i els obrers en lluita. A continuació, Godard i l’estudiant de Filosofia Jean Pierre Gorin funden el grup Dziga Vertov –en honor del realitzador soviètic creador del Cine-Ull– per formular assaigs ideològics amb finalitat didàctica. Ben aviat van pretendre conciliar els films de teoria marxista amb una narració més o menys convencional amb Tout va bien, protagonitzada per Yves Montand i Jane Fonda.
Separat de la Wiazemsky, forma parella amb la directora suïssa Anne Marie Mieville i tots dos signen un documental titulat Ici et ailleurs, que ve a ser com una mena de renúncia a la militància maoista i l’inici d’una època de tornada al cinema de caire argumental, encara que ancorat en determinats mites culturals, del que són mostres Sauve qui peut (la vie), organitzada com si fossin els quatre moviments d’un concert; Detective, particular visió del polar; Je vous salue Marie, que va ser un escàndol pel seu tractament de la virginitat de la mare de Déu; i Nouvelle vague, protagonitzada per Alain Delon.
La darrera etapa de la seva filmografia la formen assaigs sobre la imatge i el llenguatge de la comunicació, poc interessants llevat pels godardians irreductibles. Cal esmentar, però, la seva extraordinària contribució al mitjà televisiu, la sèrie titulada Histoire(s) du cinéma, episodis rodats de 1988 a 1998, que ofereixen una visió ben particular de l’evolució de l’anomenat setè art. Formen el corol·lari d’una vida dedicada al cinema, que s’ha acabat el 13 de setembre a la localitat suïssa de Rolle, a la vora del llac Léman, on Jean Luc Godard vivia retirat des de feia molt de temps.
