Cap al 1945, dos insignes argentins enamorats de la literatura policíaca britànica van fundar la col·lecció Selecciones del Séptimo Círculo. Adolfo Bioy Casessis i Jorge Luis Borges, al capdavant del projecte, eren dos grans capaços de sostenir sense despentinar-se Kafka amb una mà i amb l’altra una entretinguda trama de suspens, on l’assassinat es planteja com un enigma, una endevinalla a resoldre. Borges ho explicava així: «Aquestes ficcions policíaques requereixen una construcció severa. Tot en elles ha de profetitzar el desenllaç; però aquestes múltiples i contínues profecies han de ser, com les dels antics oracles, secretes; només han de comprendre’s a la llum de la revelació final».

En la col·lecció del Séptimo Círculo, batejada així perquè en aquesta zona de l’infern va situar Dante els violents en la seva Comèdia, es van donar cita autors com Nicholas Blake (pseudònim sota el qual s’amagava Cecil Day-Lewis, poeta llorejat i pare de l’actor Daniel Day-Lewis), John Dickson Carr, Michael Innes, Eden Phillpotts i John Franklin Bardin, noms poc coneguts per al lector de novel·la negra actual, que amaguen hores de lectura plaent i intel·ligent. Un d’ells és Richard Hull i val la pena fixar-nos en ell. Va ser número 10 de la col·lecció amb Mi propio asesino, que ara serveix Alba en acurada traducció de Leonor Saro. Va ser autor de molt èxit en els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial i va acabar sent assistent d’Agatha Christie quan aquesta va presidir el Detection Club, en els temps menys creatius d’aquesta associació que havia vetllat anys per la puresa de les regles de la novel·la-enigma, especialment, la prohibició del vell truc que convida a treure’s de la màniga al final proves a les quals el lector no ha tingut accés.

Mi propio asesino es va publicar el 1940 i mostra justament com aquestes regles de puresa s’havien trencat saludablement. Per començar, el que es diu un enigma al revés, és a dir aquell que no et revela l’assassí al final sinó que acompanya els actes delictius mentre contemplem com se les enginya per eludir una vegada i una altra la justícia. És adir, que el Ripley de Patricia Highsmith no para gaire lluny.

Així coneixem l’advocat i narrador protagonista, Richard Sampson –que curiosament és el veritable nom de Hull, qui signava amb pseudònim–, que una nit rep un dels seus clients, un tipus atractiu i poc digne de confiança, que li demana ajuda perquè acaba de matar, involuntàriament, un criat que pretenia fer-li xantatge. El més significatiu és com Hull resol aquesta situació de partida: al narrador no se li ocorre ni un per un moment cridar la policia, sinó que ordeix una trama, no «per bondat», com s’encarrega d’explicar al principi i sense reconèixer molt bé, per a esbalaïment del lector, per què actua d’aquesta manera, retorçant les situacions fins arribar a les resolucions més absurdes o a les més inquietants. L’oli que greixa la trama, el millor d’aquest llibre, és el to irònic amb el qual Sampson enfronta el lector amb les situacions més tremendes, que acaba acceptant-les amb un somriure als llavis fins que s’adona de la gravetat de l’assumpte. Humor anglès, en diuen.