'Immunitat', de Jordi Casanovas, va passar el darrer cap de setmana pel Kursaal de Manresa en dues funcions en la que un d’aquells silencis pesants i un punt angoixants s’apoderava de la platea del teatre. Rabiosa actualitat: la gestió de la pandèmia de la Covid. Interessos creats i anteposats, un iceberg del que molt possiblement només se'n veu la punta. Però el treball dramatúrgic de Casanovas, excel·lent i ple de matisos, humanitza veus, xifres, índexs i mostra el que hi ha darrera d’aquell cúmul de dades, estadístiques i gràfiques que van governar, juntament amb el virus, la vida a nivell mundial. Un treball coral homogeni en el que prima la bona construcció dels intèrprets, dels caràcters als que donen vida, pel que la fredor inicial d’un nou estudi, un nou control, una nova estadística omplerta dona pas a una veu humana, particular, l’estranya calidesa del dolor compartit davant la mateixa situació, el denominador comú viscut: la incertesa, l’angoixa, el patiment. Les terribles i encara no recuperades conseqüències econòmiques per tots aquells no considerats essencials. Cada un d’aquests matissos, detalls inicials no donats per importants però que, com una petita llavor, acaba desgranant i plantejant l’excessiu llast que porten i acumula cada personatge.

Tres homes i tres dones han estat convocats per participar en un estudi sobre la Covid. Tot molt impersonal, fred, hermètic. Molt a dir, poc a parlar. El curiós sistema d’elecció sobre cada un dels passos de l’estudi del que formen part els personatges esdevé l’arrel del conflicte que obrirà abastament les situacions personals viscudes per cada un dels membres d’aquest curiós equip i l’efecte sorprenent, relacionats entre si sense saber-ho. Un plaer teatral.

El text de Jordi Casanovas és un plat excel·lent i cal que disposi de les eines precises per ser servit. Un exercici interpretatiu gens senzill però amb un objectiu aconseguit i superat per Javi Beltran, Borja Espinosa, Vicenta N’Dongo, Òscar Muñoz, Mercè Pons i Ann Perelló. Els personatges creixen i evolucionen des d’una experiència passada, sí, encara vigent o vivint les seves conseqüències, però és personal i íntima i gens egoista i la veu, l’experiència que arriba al públic no és la d’un personatge, és la de milers de persones anònimes darrera d’aquells números inicials, després noms, que són els protagonistes del muntatge. I tenint en compte que la ferida encara resta oberta i tendra pel que tot plegat esdevé difícil, però cal encarar-s’hi i descobrir la totalitat de l’iceberg. Un muntatge valent, agosarat, amb una bona factura i acomiadat amb llargs aplaudiments.

I un petit però vigorós pas en la funció de diumenge: absència total de mòbils i alarmes. Primer pas fet.