Beigbeder persegueix la immortalitat a l'última novela, «Una vida sin fin»

Com s'ha fet des del principi de la literatura, Beigbeder defensa que la batalla contra la parca és una constant en la ficció i que escriure no deixa de ser "una lluita contra la mort".

Publicada per Anagrama, a Una vida sin fin, que el seu autor qualifica de novel·la de ciència no-ficció, el protagonista, que es diu igual que ell, emprèn un viatge per diferents ciutats del primer món en el que cerca l'eternitat a través de teràpies, dietes, transfusions i investigacions científiques.

Va començar a entrevistar-se amb científics "savis" fa més de cinc anys i a prendre notes de tot el que li explicaven sobre com eren els seus treballs per allargar la vida dels humans.

"Volia fer una novel·la realista, apunta-, una mena de reportatge periodístic sobre la vida eterna, però després, a la part final del llibre, entro en el vessant fantàstic i en la bogeria de la ciència ficció".

De la mà de la seva filla, que fa preguntes que poden semblar absurdes sobre l'edat en què moren les persones, i amb un robot preeminent que acaba sent més humà que altres personatges de la història, Beigbeder es desplaça per institucions de Boston, San Diego, Jerusalem o Ginebra per descobrir "com podem arribar a l'eternitat, a la immortalitat".

"És un recorregut digne d'un Don Quixot, que cada vegada es torna més delirant. També espero que sigui com un viatge cap al cor de la humanitat", afegeix.

No ha amagat que encara que al principi no volia tenir por, la va acabar patint perquè "tot el que busquen els científics són nous territoris, nous continents, són com exploradors i no pensen en el bé ni en el mal, perquè aquest no és el seu problema. I, encara que els que hi ha, que són dignes d'adoració i santedat perquè salven vides, amb l'avenç de les biotecnologies cada vegada ens farem més preguntes sobre com serà el futur de l'ésser humà".

Anant al concret, Frédéric Beigbeder, autor fa un parell de dècades del supervendes mundial, 13.99 euros13.99 euro, revela que va rebre una proposta per anar a Monterrey (Califòrnia) perquè li injectessin sang jove i allí va tenir por sobre les conseqüències que podien tenir aquest tipus d'actes.

No obstant això, no va frenar i es va sotmetre a altres proves i va demanar per correu -perquè a França està prohibit- que li fessin una seqüenciació del seu genoma que amb prou feines li va costar 200 euros o un escàner coronari, que imprimeix a la pàgina 92 del llibre, impregnant del seu particular sentit de l'humor, tot i les qüestions que tracta.

Pel que fa a publicar una imatge del seu cor, que segons el seu cardiòleg està "perfecte", explica que va decidir exhibir-lo, el que creu que no ha fet abans cap escriptor, de la mateixa manera que "Jesucrist lliurava el seu cos".

Preguntat sobre si ha començat a notar algunes conseqüències d'aquestes proves, fa broma amb que té 152 anys i no ho sembla.

Després, ha afegit que, en realitat, el que li ha interessat d'aquest projecte és "el viatge, més que el punt d'arribada, però crec que he guanyat anys, perquè ara menjo més verdures, faig més esport, bec menys".

Sobre la vellesa, en un moment on es troba just a la meitat de la cinquantena, Beigbeder considera que a mesura que va fent anys "m'adono que ens fem més savis, més tranquils, pensem millor. Ara l'hedonisme és budisme, sabem el que ens agrada, el que ens va bé".

Tampoc deixa passar que en aquest procés s'ha adonat que els autors són immortals "a través del que escrivim i dels fills. Jo seguiré viu a través dels meus fills, perquè els he transmès el meu ADN i més coses, això és la humanitat. L'eternitat és el fet de ser pare".

Tot i això, no és una cosa del que se sent del tot satisfet, perquè mentre que la seva filla li va demanar que li aconseguís una autofoto amb l'actor Robert Pattinson, "no m'ha demanat una amb mi".