16 de novembre de 2018
16.11.2018
Regió7
Entrevista

Bruno Oro: «No estem preparats per ser eterns»

L'actor reflexiona en clau d'humor sobre la vida i la mort en el reeixit monòleg «Immortal»

16.11.2018 | 13:06
Bruno Oro es desdoblarà a Sallent en una trentena de personatges

No serà la primera vegada que trepitgi l'espai de la Fàbrica Vella. El músic i actor Bruno Oro (Barcelona, 1978) va assajar el monòleg Immortal l'agost a Sallent, abans de fer estada el setembre al Club Capitol. Abans, aquest músic vocacional, net d'una família d'artistes de l'Empordà, els Pichot, va portar-lo per diversos escenaris catalans com l'Ametlla de Merola. Oro, famós per les seves imitacions a Polònia (des d'Artur Mas fins a Ángel Acebes), només té bones paraules de l'equipament bagenc (que ahir definia de «fantàstic») i que diumenge acollirà el seu primer solo teatral. Sol però desdoblat en una trentena de personatges per reflexionar, en to de comèdia –no pensin en gags– sobre les contradiccions (i els clarobscurs) d'una vida eterna. Després de 10 setmanes al Club Capitol amb un rotund èxit de crítica i de públic, Immortal ha iniciat una gira que fins al final de juny ja té «una trentena d'actuacions previstes».

Ser immortal és un somni que es pot convertir en un malson?
(Riu). Molta gent surt de l'espectacle dient que no volen l'eternitat, perquè si s'eternitzen, potser la vida podria acabar sent una tortura. Immortal planteja preguntes: què passaria si visquéssim per sempre, què pensaríem, com viuríem si no ns preocupés el fet de morir?

Parla de la vida per la seva obsessió per la mort?
Sí, la mort m'ha obsessionat sempre, però amb l'espectacle he fet teràpia.

Així, que tria? Mortalitat o immortalitat?
Abordar la mort amb el seu contrari m'ha fet trobar-li més sentit que abans... però també m'atrau la immortalitat (riu).
De la trentena de personatges que surten a escena hi ha el mateix Bruno Oro en el paper d'un actor encallat des de fa segles en un únic espectacle. Als antípodes del Bruno Oro real.
Sí, és cert. Però ens va anar molt bé la figura de l'actor per relligar l'espectacle, per donar-li una coherència, per parlar de l'eternitat en el món de l'art.

No seria l'ideal?
Jo crec que seria una tortura si no tens un límit. Perquè el que dona sentit a una trajectòria artística és evolucionar. I aquest no és el cas. Un actor fent cent anys el mateix paper es tornaria boig.

Un altre personatge és un futbolista que odia Messi perquè té mil anys i encara és més perfecte. Millor ser futbolista que actor si aspires a la immortalitat?
(Riu) No, crec que tampoc perquè estic convençut que el pobre Messi s'acabaria avorrint de tanta perfecció, sobretot si tenim en compte que la trajectòria d'un esportista professional és relativament curta... Al final el públic reflexiona sobre el que passaria si hagués d'aguantar la seva parella 150 anys o hagués d'esperar 300 anys que s'independitzés el seu fill... La gent es fa i ens fem preguntes pràctiques.

Si tingués tot el temps del món, què faria?
Viatjaria molt, em perdria per països llunyans, aprendria a tocar molts intruments i gravaria molts discos.

És a dir, que ens falta temps.
Sí, perquè no ens el regalem. Parlar de la falta de temps és una gran excusa perquè som nosaltres mateixos els qui ens l'administrem. Potser no en sabem prou.

En conclusió: els humans estem preparats per ser eterns?
De moment no, estem massa condicionats per la mort. Prepararar-nos per a l'eternitat implica obrir la ment i disposar d'altes dosis de paciència.

Pèro ho parlem amb humor?
Sí, l'humor és una eina molt útil per treure ferro de qualsevol tema transcendent i per aprendre a relativitzar. Relativitzar és important quan es planteja una malaltia, una mort... Somriure és una teràpia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook