El proper 31 de gener abaixarà la persiana un negoci manresà amb cent vint-i-quatre anys d'història. La joguineria Valls del carrer Urgell ha despertat el desig infantil de diverses generacions manresanes, que han fet la carta als Reis amorrats a l'aparador diminut d'aquesta botiga aparentment minúscula, atapeïda de peluixos, nines, jocs de taula i ninotets de moda, però que en el seu interior amaga un enorme magatzem on encara avui es conserven joguines de fa dècades, un fons immens de totes les modes infantils, que a partir de l'11 de gener estaran a preu de liquidació.

Paquita Valls, nascuda a Manresa el 1927 en una família de llauners, va criar-se darrere el mostrador d'aquesta mateixa botiga que ara, als 92 anys, ha decidit traspassar a la història.

Se la veu encara en bona forma. Per què tanca justament ara?

Estic bé, però fa un mes vaig tenir un dolor fort a l'esquena, un cop d'aire. Em van receptar tot de medicines, i jo que no en prenc, em vaig dir que ja era l'hora d'abaixar la persiana. He estat vint-i-cinc anys dient que l'any següent plegava, i ara sí que ho faré.

Amb el tancament es perdrà un negoci històric.

El van obrir els meus besavis, primer a la plaça Clavé, anys més tard ja al carrer Urgell. Nosaltres érem una gran família, el meu pare tenia vuit germans, però va morir jove, quan jo tenia quatre mesos. El negoci de llauneria el portava el meu oncle. Veníem galledes, bufadors, llums de carbur, cafeteres... I havíem arribat a tenir set operaris, que treballaven a Can Jorba, a cal Gallifa. Als 12 anys jo ja era darrere el taulell.

I de la llauna van passar a la joguina.

D'això fa vuitanta anys! Primer era per ajudar el negoci. Veníem pilotes, bales, xiulets, coses econòmiques. Després van arribar les joguines de plàstic i les de fusta. Les baldufes, els io-ios. Compràvem directament als fabricants.

I van decidir-se completament per les joguines.

Se'ns emportaven els operaris. I vam començar amb les joguines Rico, Payá, cotxes metàl·lics. Després vindrien Exin, els Madelman, l'escalèxtric...

Quina va ser la primera joguina d'èxit?

Les de Rico i Payá, però també la Barbie, que jo pensava que no es vendria, de tan esquelètica que era. Em vaig ben equivocar. Les joguines de fusta han estat sempre un clàssic, i després va arribar la febre per les escopetes. Ara els nens ja no són tan bèl·lics. Encara que no fa gaires anys va venir una colla que volien 60 revòlvers amb cartutxeres per a un casament inspirat en el far west.

Què ha estat el millor d'aquests anys a la botiga?

Els nens. A mi m'agrada molt la canalla. Són tan espavilats i tan innocents! De seguida se'n van darrere les coloraines. I n'he vist tantes generacions! Els nens de 40 i de 50 anys encara ara em saluden pel carrer. No fa gaire, un nen de nou anys em va regalar pel meu sant un dibuix de tota la faça- na de la botiga. Em va fer emocionar.

El sector de la joguina ha canviat.

I tant! Encara que algunes coses tornen de tant en tant, com ara les joguines de Star Wars o de Bola de Drac. Però ara hem de competir amb Internet i amb les grans superfícies. Actualment es treballa amb molt poc marge. Ens ve molta gent a mirar les joguines aquí per després comprar-les per Internet. És el que ens faltava per al duro. Internet és fantàstic, encara que per a mi ha arribat tard, però també té un costat tremendo. Però la Trini i la Carme, les dependentes de la botiga, han fet una web, i ens compren joguines antigues des de tot Espanya.