Fa una setmana s'ha fet públic l'acord per al nou salari mínim. El Govern, els sindicats i la patronal han acordat apujar el salari mínim interprofessional (SMI) per a aquest any el 5,5%, fins als 950 euros bruts mensuals. Això són 50 euros més del que hi havia el 2019, quan va pujar el 22,3%.
El diàleg social ha tornat, amb aquest acord, després de mesos de govern provisional. S'ha fet públic després de la reunió de la nova ministra de Treball amb els secretaris generals de Comissions Obreres, Unai Sordo, i de la UGT, Pepe Álvarez, i dels presidents de la CEOE, Antonio Garamendi, i de Cepyme, Gerardo Cueva. L'acord de Govern entre PSOE i Unides Podem, a més, preveu que el SMI continuï creixent progressivament fins que el 2023 arribi als 1.200 euros mensuals en cloure la legislatura. Els agents socials i les formacions polítiques han defensat la mesura, esgrimint que la creació de 400.000 llocs de treball el 2019, després d'un fort increment de l'SMI (del 22%) descarta l'impacte negatiu sobre l'ocupació.
Hi ha opinadors i agents com el Banc d'Espanya que són contraris a l'augment perquè parteixen que l'ocupació és proporcional als baixos nivells salarials. Així va pronosticar que l'augment del salari mínim del 2019 provocaria que l'ocupació deixés d'augmentar en 125.000 persones. Alguns experts afirmen que l'increment de les afiliacions a la Seguretat Social el 2019 fou de 180.000 treballadors menys que el del 2018 (de 564.000 a 384.000), amb el mateix ritme de desacceleració econòmica que el del 2018 (0,5% PIB).
Però si aquest és el dilema genèric, crec que n'hi ha d'altres de molt més entrellat. Tots els segments han de tenir el mateix salari mínim? Tots els territoris d'un estat tan complex com l'espanyol també? Hi ha experiències que ens diuen el contrari. Al marge dels convenis laborals de sector, es podrien agrupar en grans àmbits de treball en funció de la productivitat estimada uns salaris mínims per al conjunt d'aquests. Això permetria salaris mínims decents però no exagerats en àmbits de poca qualificació professional i productivitat. I salaris mínims també decents però més alts d'acord amb el valor afegit creat en aquell àmbit. L'estandardització de salaris mínims normalment a la baixa fa que fins i tot persones altament qualificades rebin salaris ridículs i contractes precaris. I això comporta una emigració massiva de talent.
El segon dilema és territorial. N'he parlat d'altres vegades. És totalment injust i injustificable que el salari mínim sigui homogeni a tot l'Estat quan per exemple Catalunya té un cost de la vida el 30/40% més alt que algunes zones de l'Estat. L'efecte és doble: empobreix discriminatòriament els salaris baixos catalans i condemna a l'emigració població dels llocs on pel cost de la vida baix podria haver-hi un salari mínim inferior que fos atractiu per a les inversions.
Hi ha països que tenen una autoritat tècnica que determina quins salaris mínims corresponen per àmbits laborals o territorials. I els sindicats i les patronals negocien els convenis per sobre el salari mínim. Els països amb qualitat institucional tenen autoritats independents que avaluen -abans, durant i després- els beneficis, costos i efectes no desitjats de les polítiques econòmiques. Si augmenta la desocupació d'alguns col·lectius, com es veu afectada l'equitat? Té sentit fixar un SMI homogeni per a totes les regions i sectors? Té sentit fixar el mateix SMI per a joves que s'incorporen al mercat de treball i per a adults amb experiència? Com es veuen afectats els treballadors amb baixos salaris que realitzen tasques més rutinàries i fàcilment automatitzables? Com afecta la temporalitat o el nombre d'hores treballades?
Tot i la necessitat d'augmentar el salari mínim espanyol és ben clar que PSOE i Podemos no han abordat aquests problemes col·laterals de la regulació salarial. Del programa de Podemos en canvi destacaria altres elements que sí que poden ser, si el PSOE els assumeix, una oportunitat de canvi. La lluita contra la uberització i la utilització de les noves tecnologies per precaritzar el treball. La persecució dels oligopolis energètics que fan d'Espanya l'Estat amb l'energia més cara; qüestió que sembla que preocupa menys els empresaris que el salari. O bé la necessitat d'abordar la regulació del mercat de lloguers, sense el qual no hi haurà cap salari mínim que sigui ni tan sols de subsistència.
Fa poc, per exemple, Berlín congelava el preu dels lloguers durant 5 anys i fixava un preu màxim de 9,80 ? per metre quadrat. Aquesta és una bona manera de desescalar la demanda de salaris mínims més alts.
