JH

Ja hem passat deu mesos agònics des de l'inici de la pandèmia i ara, pocs dies abans del pic de la tercera onada, ens cal repassar on som, d'on venim i on anem.

La covid ens ha ajudat a descobrir moltes veritats, algunes de molt valuoses i d'altres que evidencien uns problemes que fa molt temps que arrosseguem; i ara, quan realment surt a lluir la qualitat de tothom, hem vist que tenim uns polítics poc acostumats a la gestió de les situacions sobrevingudes i, sobretot, a ser persones, però d'això després ja en parlarem.

Una de les coses més positives que he vist i en què he participat és, sens dubte, l'oferiment de moltíssima gent a col·laborar en la millora de la situació amb implicació i, sobretot, de manera totalment altruista. D'aquests voluntaris, se'n parla poc i penso que són l'eix que sustenta un país com el nostre, on sempre tapem les mancances dels dirigents i de l'administració amb determinació, seny, compromís i esforç, especialment amb l'esforç de gent anònima.

És brutal i emocionant veure i escoltar, en les nombroses reunions virtuals a què he assistit, l'elevat nombre de gent que destina hores del seu negoci, de la seva família, del seu lleure o senzillament del seu avorriment per mirar de trobar consensos, solucions i sortides als problemes que ens ha dut aquest maleït virus.

En molts casos són reunions estèrils, més d'escoltar que de proposar, més d'acompanyar que de fer front a una determinada situació, i en la majoria d'elles, amb presència dels nostres representants polítics, que miren de complir amb la seva presència i poca cosa més. Tot i així, la gent aguanta estoicament a totes les trobades i de manera molt respectuosa, i accedeixen a la convocatòria de la propera quan ja en saben d'entrada el desenllaç.

Cal dir-ho amb contundència: aquesta pandèmia ens ha separat dels polítics, dels nostres representants a les institucions del país. Només ells ens podrien explicar el perquè de les seves actuacions, més pensades en clau interna de partits que per donar servei, que tanta falta ens fa, a la ciutadania. Estem sols.

Certament la situació no és gens senzilla de gestionar, en som conscients, però és justament per aquest motiu que, ara més que mai, tots hem d'anar a l'una. La nostra economia està patint com mai i li cal que, entre tots, la cuidem i puguem garantir que el futur sigui més fàcil del que a hores d'ara sembla que serà. Necessitem polítics decidits, valents, tossuts i sobretot compromesos. Amb ells, tots hi anirem al darrere i ens en sortirem.

Si no és així, ens trobarem amb decisions del tot incomprensibles, mancades de rigor tècnic, canviants i que esdevenen un motiu de gran preocupació general: la falta total d'empatia amb els afectats.

A la gent del teixit empresarial ens ve molt gran veure les discussions en el si del govern, o que, com fa tres setmanes, només es dediquin a unes eleccions que, tot i que necessàries per a l'estabilitat, estan deixant en un segon terme el problema que realment ens hauria d'ocupar.

Seguim sense rebre ajuts, ningú ens fa costat en la defensa de l'activitat econòmica, sempre segura i vigilada, i les empreses s'estan morint, i amb elles milers de famílies que passaran de pagar els seus impostos a rebre els seus subsidis.

Aquesta pandèmia de l'economia també l'hem d'aturar, ens hi juguem les futures generacions, ens hi juguem el desenvolupament del nostre país i també, evidentment, ens hi juguem la salut.

Cal un gir respecte a com ho hem fet fins ara, i cal fer pinya per fer-ho diferent. En aquest gir, amb tot de propostes, amb dades objectives i, sobretot, amb ganes de col·laborar, ens hi trobarem tots, empresaris, sanitaris, treballadors en general, gent gran i, per descomptat, també hi hauria d'haver els polítics.

Per tant, i per acabar, la resposta a la pregunta de la capçalera és ben senzilla: posem-nos a treballar plegats, disciplinats, proactius, empàtics, i ens en sortirem; ara no és temps de batalles, necessitem determinació, valentia i potser desobediència. Ens cal ser país. Ens cal fer-ho per tots.