Tinc la sensació de repetir un article escrit altres vegades. El foc ha tornat a assolar una comarca de la Catalunya Central i l’Empordà. Les condicions climatològiques estadísticament empitjoren i els territoris boscosos i agraris no han canviat gaire, excepte per la tendència a augmentar els erms. El meu cosí pagès ja traspassat, el Ciscu, de la Unió de Pagesos, fa anys que apostava per la promoció de la ramaderia extensiva per tal de tenir boscos nets en el sotabosc. Aquesta visió abans minoritària és avui compartida per molta més gent. Entre altres coses perquè ha mostrat la seva eficàcia en la contenció del foc. En tenim exemples a la comarca del Bages i el Moianès, al Berguedà, al Solsonès, a l’espai circumdant de Montserrat, etc. Però, lamentablement, són encara massa pocs els espais utilitzats i potser utilitzables per a aquesta estratègia. Potser també perquè la comercialització d’una carn fruit d’aquest tipus de pastura no aconsegueix la traçabilitat desitjada perquè el client en pugui pagar el preu proporcional sense haver de recórrer a subvencions extres.

D’altra banda, fa temps que sentim a parlar de la gestió forestal, de l’explotació de la fusta i de la biomassa procedent de les restes dels productes de la fusteria, dels brancatges i dels arbustos. Darrerament, i ja era hora, hi ha corrents d’arquitectura sostenible i circular que recuperen la fusta tractada amb mètodes innovadors per fer-ne construccions. Són però encara en fase massa experimental. Per això caldria una empenta seriosa i incentivada dels centres de recerca en construcció com el Grup de Recerca i Innovació de la Construcció de la UPC o bé l’Institut Gaudí de la Construcció, que haurien de treballar coordinadament en la línia de boscos i habitatges sostenibles en col·laboració amb l’Institut CREAF –Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals de la UAB i amb el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya de Solsona.

Però, a part de gestionar el que es té o es va tenint per abandonament de conreus, cal plantejar amb cruesa que Catalunya té excessiva massa forestal contínua i homogènia. Només cal mirar les fotos aèries de la majoria de boscos cremats i allà fa menys d’un segle en molts casos hi havia camps de cereals, oliveres, vinyes o ametllers; amb feixes que salvaven i salven bona part de l’erosió amb desenes de milers de quilòmetres de paret seca, un autèntic patrimoni de la Humanitat. Llavors si a les costes de Banyuls no s’hi cala foc perquè hi ha vinyes fins a vora el mar, com deia el poeta Sagarra, musicat per Lluís Llach, per què el parc natural del cap de Creus, fins fa poc, s’entestava a no deixar desbrossar per recuperar espai per a les vinyes que ja l’havien tingut. Per posar només un exemple, la recuperació dels oliverars de les costes de Cadaqués amb les seves extraordinàries parets pedregoses hauria de ser un objectiu del municipi i dels propietaris, on s’hi podrien implicar amb inversions de custòdia la gent de segona residència amb alta capacitat adquisitiva.

En altres llocs, la restauració agrària de zones neoboscoses es podria produir accelerant l’aplicabilitat i, per tant, l’èxit de comercialització de plantes aromàtiques o remeieres o amb la replantació d’alzines o roures tofoners d’alta rendibilitat, allà on ho han fet.

Però si al final les accions a favor de treure rendibilitat de l’àrea forestal no acaben de ser incentius per a molts pro-pietaris absentistes, potser caldria tocar la llei. Incorporar el dret de pastura o el dret comunal a determinades zones que s’establissin des d’una planificació del territori en mosaic. Les obligacions de convertir en tallafocs per gestió forestal alternativa de determinats espais planificats de forma transparent i científica hauria de forma part del dret de la comunitat i de les institucions públiques.

Mentrestant, valorem la tasca que està fent l’Associació Catalana Promotora de la Certificació Forestal PEFC CATALUNYA (2002-2021) amb prop de 20 anys promovent la gestió forestal sostenible. Han aconseguit que 265.476 hectàrees de propietaris forestals privats i públics (el 20% de la superfície arbrada –bosc– de Catalunya) estiguin certificades PEFC, i que 185 empreses transformadores i comercialitzadores tinguin certificada la seva Cadena de Custòdia (CdC). Davant la percepció distorsionada del bosc empenyen una comunicació per tal que augmenti el nivell de coneixement, s’apropi a les diferents visions entre el món rural i urbà, connecti la gestió i aprofitament del bosc amb la biodiversitat, com a aliat per lluitar contra el canvi climàtic i com la millor forma de fer front als incendis forestals. https://www.youtube.com/watch?v=zt2G81gLNJA

A veure si quan un altre estiu dolent climàticament haguem de parlar del foc ja sigui en termes molt més positius perquè s’han accelerat els canvis que s’apunten aquests darrers anys.