Gairebé tres de cada 10 dones guanyen el salari mínim interprofessional (SMI) o menys a Espanya. La desigualtat salarial va créixer en termes absoluts i també entre gèneres el primer any d’irrupció del coronavirus, especialment entre les capes més mal pagades del mercat laboral espanyol. El sou més habitual que el treballador corrent va percebre el 2020 va baixar, lleugerament i marcat per les noves contractacions a baix cost, fins a situar-se en els 1.320 euros bruts (en 14 pagues) o els 18.480 euros bruts a l’any. Així ho indica l’enquesta d’estructura salarial de l’INE publicada dimecres, elaborada sobre la base de les dades recopilades de 28.500 empreses i 230.000 treballadors i que mostra que sectors com l’hostaleria amb prou feines han pujat els salaris en l’última dècada.

El 2020 el 27,5% de les dones guanyava 950 euros bruts (en 14 pagues) o menys al mes, davant de l’11,9% dels homes en la mateixa situació. L’any anterior, abans de l’increment de l’SMI de 900 a 950 euros, aquests percentatges eren del 25,7% per a elles i de l’11,1% per a ells. És a dir, la proporció de treballadors de baixos ingressos ha crescut entre tots dos gèneres -hi influeix l’augment de la cota de l’SMI-, però ho ha fet amb més intensitat entre les treballadores. A l’altra banda de la balança, el 3,7% dels homes van cobrar el 2020 salaris cinc vegades o més superiors a l’SMI, davant de l’1,9% de les dones.

La proporció de treballadors amb guanys baixos, és a dir, que tenen ingressos dos terços per sota de la mitjana, va créixer per tercer any consecutiu i es va situar el 2020 en el 16,6% del total d’assalariats. Els sous més baixos es van mantenir un any més entre les capes més joves del mercat laboral i un menor de 20 anys cobrava tres cops menys que un sènior d’entre 55 i 59 anys. I, per territoris, el sou per hora va créixer en més proporció a les autonomies amb més pes turístic, com les Canàries o les Balears.

Una possible explicació per a això és que gran part de la destrucció d’ocupació es va concentrar en aquests territoris, perquè hi té un pes més gran el sector turístic, que va ser el més afectat per les restriccions. Molts acomiadats, i els que es van quedar van ser els que tenien més bons salaris (amb més antiguitat i més cars d’acomiadar), cosa que hauria provocat un «augment» irreal dels salaris. Això ja va passar els primers anys de la crisi del totxo, quan els primers a sortir van ser els temporals -els més fàcils d’acomiadar- i va fer que augmentés el salari mitjà. Una altra dada que corrobora aquesta hipòtesi és que el salari més habitual el 2020 va baixar, però el mitjà va pujar el 3,2%, que indica que amb la sortida de treballadors més mal pagats el pes sobre el total dels més ben pagats va disparar la mitjana.

Un dels sectors que actualment es queixa de manca de mà d’obra és l’hostaleria. La patronal CEOE considera que reduir l’explicació de la proliferació de vacants als sous baixos és simplista. Però l’enquesta d’estructura salarial revela que entre les dues últimes crisis, és a dir, entre el totxo i la covid, els sous a l’hostaleria amb prou feines han pujat l’1,2%. El 2020 un professional de l’hostaleria cobrava 1.009 euros bruts al mes (en 14 pagues), mentre que el 2008 el seu sou era de 997 euros. Un increment de només 12 euros en els darrers 12 anys, sense tenir en compte la inflació, cosa que arrossega els professionals del sector a una severa pèrdua de poder adquisitiu.