Renda bàsica universal

Catalunya no tindrà renda bàsica universal (RBU). Almenys durant el 2023. El pla pilot de la RBU va ser acordat el 2021 per Esquerra Republicana i la CUP per votar la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. Però la votació al Parlament, amb l’oposició del PSC i Junts ho ha impedit. La RBU és una transferència de diners de l’administració per a tothom, independentment del gènere, l’edat, l’origen o la situació socioeconòmica. Sense feina, es cobra; amb feina, també es cobra; si no es vol cap feina, es cobra igualment. Tothom la percep siguin quines siguin les circumstàncies personals. El pla de la Generalitat havia establert, per a 5.000 persones, un import de 800 euros al mes per adult i 300 euros pels menors. La prova pilot s’havia de dur a terme durant un període de 24 mesos i, després, s’avaluaria el programa. El perfil de Manresa, amb una renda per habitant inferior en un 20% a la mitjana de Catalunya i amb un gran nombre de beneficiaris de renda garantida de ciutadana, 3.884 persones amb una prestació mitjana de 687 euros, segons dades de l’Idescat, la converteixen a priori en una ciutat propícia per a aquest tipus d’experiments. I és que la RBU és un instrument de redistribució de la riquesa i de lluita contra la pobresa.

Espanya, també Catalunya, és un país amb moltes desigualtats econòmiques i socials. Per fer-nos una idea, mentre que als països nòrdics el 20% de la població amb més renda multiplica per 4 els ingressos del 20% més pobre, a Espanya la diferència és superior a 6. Per tant, el quintil superior de la població percep uns ingressos entre 6 i 7 vegades superiors als del quintil inferior. El coeficient Gini, que pren valors entre 0 (absoluta igualtat d’ingressos) i 100 (absoluta desigualtat), és 34 a Espanya, superior a la desigualtat d’altres països referents com França (29), Alemanya (31), Portugal (33) o Itàlia (33). Les causes són múltiples, però el mal funcionament del mercat de treball, amb un atur elevat i una taxa d’ocupació baixa, sempre és un factor rellevant. Hi ha una clara correlació entre l’atur i la pobresa, i els sistemes de protecció social fracassen una i altra vegada al cronificar els subsidis i la marginació sense aconseguir reinserir laboralment els beneficiats. Els defensors de la RBU destaquen que uns dels principals avantatges del programa serien l’eradicació de la pobresa i l’augment de la igualtat, tant de gènere com econòmica. En el límit, una RBU equivalent al PIB mitjà del país seria totalment igualitària. Es pot estendre als jubilats, que la rebrien com una prestació substitutiva de les pensions públiques. Els únics exclosos serien els presos, ja que el manteniment de les presons supera l’assignació per RBU.

Però juntament amb els possibles aspectes positius, els desavantatges de la RBU són importants. El primer és el cost que suposaria el seu finançament. S’hauria de dissenyar una gran reforma fiscal que substituís tots els subsidis existents per una renda universal per tota la població. Descontrolar la despesa pública a Espanya, que presenta dèficits crònics elevats, és incompatible amb els plantejaments de la Comissió Europea, que ha anunciat aquesta setmana la fi de la màniga ampla i el retorn a una versió reformada del Pacte d’Estabilitat. El segon inconvenient és que la RBU debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què hem de treballar si amb la renda bàsica ja sobrevivim? Qui es pot sostreure a aquesta idea tan encisadora i populista? Pocs països trobaríem com Suïssa, que, en referèndum, va votar en contra del pagament públic als habitants del país amb independència dels ingressos i l’estat laboral. El 78% dels suïssos es va manifestar contrari a la redistribució d’una renda bàsica de 2.300 euros mensuals per adult, i 560 euros per menor. I el tercer inconvenient de la RBU és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Milions de nous immigrants es mobilitzarien per aconseguir el mannà del govern. En paraules de Philippe van Parijs, el més sistemàtic promotor de la renda bàsica a tot el món, "el conflicte entre renda bàsica i llibertat migratòria exposa en tota la seva cruesa el cruel dilema entre la generositat sostenible cap als nostres conciutadans més pobres i l’hospitalitat cap a tot aquell que vulgui entrar. Aquest dilema és l’elecció més dolorosa que ha de fer l’esquerra en tot el món desenvolupat".

El futur és sempre incert. Algunes feines desapareixeran i en sortiran altres de noves. Així ha estat sempre. La protecció davant la incertesa, però, no passa necessàriament per la RBU. Una societat lliure ofereix mecanismes com les assegurances que permeten capitalitzar l’estalvi. I per promoure l’estalvi cal garantir l’accés al mercat laboral i treballar amb un nivell d’impostos suportable. Més de la meitat de la renda anual dels catalans es dedica al pagament d’impostos i cotitzacions socials. No seria més raonable reconduir-ne un percentatge a sistemes d’estalvi col·lectius i assegurances? El principi de subsidiarietat, sobre el qual se sustenta la Unió Europea, anteposa la família a l’Estat. No s’hauria de prioritzar i reforçar la unitat familiar com a xarxa social bàsica? Tot el que pugui fer l’individu, no cal que ho faci l’Estat.

Subscriu-te per seguir llegint