Quan som mares i pares sentim una barreja d’emocions molt forta. Sobretot els primers mesos i anys de vida tenim un còctel de sentiments que en podríem dir contradictoris però que ens acompanyaran en major o menor mesura al llarg de la criança: amor, passió, tristesa, dubte, por, responsabilitat, angoixa, alegria, patiment...

En aquest estat i marc mental sovint ens podem deixar endur massa per aquests sentiments o, depenent del tarannà que tinguem, podem tornar-nos excessivament racionals i voler criar seguint un manual d’instruccions que no prevegi l’esfera humana.

Com amb tot, la gràcia està en l’equilibri, mesurar el que sentim, relativitzar determinades situacions, ser més flexibles. El perill principal, però, des del nostre punt de vista, és que en aquesta societat en què vivim en la qual teoritzem i donem explicacions constants de tot i per a tot, on sembla que ens aterri el desconeixement i on cada cop som més lluny de la nostra essència com a éssers humans, el que la criança esdevingui una «ciència» on les coses s’han de fer o deixar de fer seguint directrius pediàtriques, psicològiques o pedagògiques ens allunyem del nostre instint, d’allò que ens diuen les nostres entranyes en relació amb com hem d’actuar en relació amb la nostra criatura.

En aquest sentit, també hi ha el fet que volem ser millors mares i pares per als nostres infants i en aquest context és molt valuós poder llegir, formar-nos i informar-nos sobre tot allò que ens amoïna. El coneixement mai és sobrer, el que reivindiquem és que el coneixement s’ha de posar de part o ha de combinar-se amb el nostre instint, amb les nostres creences i sentiments més profunds i arrelats.

Es tracta de poder viure una criança coherent amb nosaltres mateixes. Dient-ho sembla fàcil però sovint ens entra el dubte, llegim una informació que contradiu el que nosaltres estem fent, algú ens explica una experiència diferent de la nostra i això ens fa pensar que no ho estem fent bé. Per exemple: llegim sobre la importància dels límits i, immediatament, ja ens genera el dubte: ho dec estar fent bé? Aquell dia al súper potser hauria d’haver estat més o menys estricta... o com quan ens diuen: doncs el meu fill des del mes que dorm tota la nit i ja pensem que ho devem estar fent tot malament perquè el nostre amb un any es desperta tres i quatre cops cada nit...

El coneixement i la informació haurien de servir per connectar-nos més amb nosaltres mateixes, per desangoixar-nos i per visualitzar que no hi ha una única manera vàlida de criar els nostres infants, sinó que n’hi ha tantes com mares i pares. Que el que ens cal és poder fer aquesta escolta i connexió amb nosaltres amb el que som, amb el que creiem, amb el que sentim i, a partir d’aquí validar tot això per criar de manera conscient i coherent, entenent que la contradicció i el dubte també formen part de la naturalesa humana i que els hem d’acollir i escoltar però sense permetre que envaeixin totes les nostres accions i pensaments.