El Barça va guanyar ahir un d'aquells partits que pot servir de punt d'inflexió. Contra un adversari al qual no havia pogut liquidar en sis enfrontaments la temporada passada i havia acabat perdent la lliga a casa, els blaugrana van deixar les guerres internes a casa i van treballar com un sol home. Van merèixer la victòria a la primera part, van saber patir a la segona, van respondre amb duresa l'habitual de l'Atlètic i van obtenir un triomf que, més enllà dels tres punts, pot ser un reforçament moral important. Caldrà que tingui continuïtat i, sobretot, saber si Messi està tan motivat en tots els partits com en el d'ahir, en què va fer una assistència, va cometre un penal, que no era, en una zona on no acostuma a ser, i va fer el gol de la tranquil·litat.
Primera part de domini
No se sap mai quan un equip és tan superior a l'altre si és mèrit del primer o demèrit del rival. El fet cert és que a la primera meitat el Barça va guanyar l'Atlètic en aquell paràmetre que els matalassers dominen millor que ningú: intensitat. La primera acció del partit, una internada visitant per l'esquerra, va ser un miratge ja que, des del minut 8, quan Messi va entrar per la dreta i va disparar fora, els locals van arraconar l'adversari, li van fer perdre la pilota amb rapidesa, van pressionar amb organització i l'únic en què van fallar va ser en la definició.
Quatre minuts després de la primera ocasió va arribar el gol. Messi torna a entrar per la banda del recol·locat Gámez, centra, Suárez la toca amb el genoll i Neymar, amb la punta del peu esquerre, supera Moyá. Dos minuts més tard, l'uruguaià no va poder rematar un rebuig de porter a xut de Jordi Alba i, al 16, Giménez hauria hagut d'anar al carrer per una planxa indigna a Neymar que va causar ferida amb sang al brasiler. Undiano, l'àrbitre, ni hi era, ni se l'esperava per assenyalar la falta.
Els següents minuts van ser de clar domini barcelonista, amb ocasions de Suárez, contraatacs de Messi i Neymar i lluites entre Busquets i Mandzukic que feien vibrar l'aficionat. Tot això, abans del segon gol. Messi s'endú la pilota clarament amb el braç dret al mig del camp, avança des de la banda dreta al centre i cedeix a Suárez que, en una mena de volea amb la pilota botant, fa el segon. El gol, clarament irregular, va fer esverar l'Atlètic, que va plantejar una segona part encara més física.
Perquè Simeone no va fer canvis, però va alliçonar els seus al descans que calia que fessin més per treure alguna cosa positiva del Camp Nou. La línia atlètica es va avançar, la local, endarrerir, i del no res va arribar el penal que es va inventar Undiano. Gámez entra per l'esquerra davant de Messi i cau a terra quan l'argentí posa la cama i gairebé no hi ha ni contacta. Mandzukic transforma i comença la guerra.
Duresa fins al final
Perquè la darrera mitja hora va ser un d'aquells partits en què ningú no es reserva res. Faltes i més faltes al centre del camp, jugadors encarats i poc joc i molta èpica. Suárez no va arribar al minut 18 a una centrada de Neymar i Simeone va decidir cremar les naus amb Torres i Raúl García al camp.
El Barça, amb Neymar aguantant la pilota i provocant el rival, va demanar dos penals, un de Giménez a Rakitic i un altre de Juanfran a Messi. El col·legiat ja naufragava i els matalassers van prémer l'accelerador per buscar l'empat. La seva millor ocasió va arribar amb una acció de Torres per l'esquerra que va centrar, Bravo va tocar i Raúl García va provar una vaselina quan no tocava.
I en una contra, la sentència. Suárez obre a la dreta cap a Rakitic, el croat, ahir més lateral que mig per la desubicació perpètua d'Alves, centra, Raúl García rebutja malament i Messi marca el tercer, somriu, s'abraça a Neymar i Suárez i tanca una setmana plena de guerres fora del camp.
