Volia parlar del plaer que suposa assistir a pocs metres de l'espectacle de Kevin Durant, un jugador elegant com pocs a la història del bàsquet, el principal reclam de la selecció nord-americana, que no té tants cracs com altres vegades (Kobe Bryant s'ha retirat, i LeBron James i Curry no han volgut anar a Rio) però que sí que té un entrenador com Mike Krzyzewski, a qui resulta gairebé impossible enganxar distret o refiat. El darrer equip que ho va aconseguir va ser Grècia, fa deu anys, al mundial del 2006 al Japó, que va acabar guanyant Espanya.

En tot cas, ja hi haurà temps per anar comentant el que ens doni el torneig olímpic de bàsquet, amb la presència d'un bagenc d'adopció com Jaume Ponsarnau (assistent d'Scariolo) i del lituà Grigonis, fins fa uns dies jugador de l'ICL.

Ara bé, el que per fortuna ha estat només un ensurt viscut per uns col·legues periodistes ens torna a posar al davant la realitat del que és Rio de Janeiro. Més enllà dels bons propòsits que es fan en tots els Jocs Olímpics i en aquests en concret ("un món nou" n'és un dels lemes), el que veus a tocar de les instal·lacions olímpiques és una misèria que enllaça directament amb tota mena del que podríem anomenar economica sumergida, de pura subsistència, i fa pinta que, moltes vegades, fora de la llei.

David Llorens i Carlos Martín, dos periodistes de Barcelona, un del Mundo Deportivo i l'altre freelance i excap d'esports de TVE, es van presentar al partit de waterpolo que enfrontava Espanya i Itàlia amb les cares desencaixades i amb les cames que encara els feien una mica de figa. Al costat de Joan Justribó, que és un altre periodista català del Grup Godó que cobreix els Jocs de Rio, esperaven el bus de premsa just al davant de la porta del seu hotel, no pas gaire lluny de l'anella olímpica i del centre de premsa. Van sentir diverses ràfegues de trets que procedien d'un barri de faveles proper en el que va ser una intervenció policial. I tots ells, i d'altres, es van haver de refugiar en un centre comercial proper.

Nosaltres serem aquí pocs dies, un parell de setmanes, només, però viure en una ciutat que, cada dia, et pot oferir unes sorpreses d'aquest calibre no és aconsellable per a ningú. El pitjor de tot és que els Jocs Olímpics passaran i aquesta problemàtica continuarà, amb un desencaixament social que pel que estem veient anirà creixent més darrere les platges de postal de Rio.

En el meu cas tinc la residència en una de les viles de periodistes que ha construït l'organització. I és un autèntic fortí, amb vigilància les 24 hores en els accessos al que és tot el recinte i a cadascun dels blocs. Tanquem amb clau no només cada pis sinó les habitacions que s'han assignat a cada periodista (jo de moment sense company). Però, és clar, a fora hi ha el món real, en què et pot passar de tot si surts uns metres de la zona restringida dels periodistes, on el principal enemic són els menús cars i repetitius.