? Aquests dies Barcelona celebra el 25è Aniversari dels seus Jocs Olímpics. Petites històries, anècdotes en molts casos, es van convertir en moments icònics. Els Jocs del 92 es van celebrar enmig d'un món en ple canvi. La Unió Soviètica acabava de dissoldre's (1991), igual que ho havia fet el mateix any Iugoslàvia. Es dóna el cas que l'Equip Unificat, que representava la desapareguda Unió Soviètica, va competir en 27 esports i va encapçalar el medaller, amb 45 ors, 38 plates i 29 bronzes.
A la vegada que Sud-àfrica tornava a uns Jocs després de començar les negociacions que van eliminar l'apartheid. Nelson Mandela, el mandatari sud-africà, va ser una de les autoritats internacionals presents a la cerimònia d'obertura dels Jocs. Precisament, el final de l'apartheid va portar un moment emotiu dels Jocs. En els 10.000 femenins, Derartu Tulu (Etiòpia) i Elana Meyer (Sud-àfrica), negra i blanca, respectivament, van quedar primera i segona i van fer la volta a l'estadi agafades de la mà saludant el públic. Una altra de les escenes més recordades de les competicions va ser en una de les semifinals dels 400 llisos. El britànic Derek Redmond va haver-se d'aturar diversos cops amb llàgrimes als ulls i símptomes clars de dolor. No va voler que l'ajudessin a aixecar-se, volia arribar a la meta pel seu propi peu després de diverses operacions al tendó d'Aquil·les. El seu pare, però, va saltar a la pista, va posar el braç a l'espatlla del seu fill i el va acompanyar fins a l'arribada, on va pronunciar la frase mítica: «Si junts hem començat, junts acabem».
