03 de setembre de 2018
03.09.2018

La lluita sense treva de Joan Carles Pié

El Cadí la Seu anunciava ara fa un any de forma sobtada el relleu a la banqueta

02.09.2018 | 23:43
Joan Carles Pié, envoltat de jugadores, durant el darrer partit que va dirigir, la temporada 2016-2017

«Cap a mitjan de la segona volta vaig començar a notar dolor a l'esquena. Pensava que era lumbàlgia, cansament producte dels viatges. Però el dolor va anar a més». Joan Carles Pié fa un any que, de sobte, va haver de deixar les banquetes. Va haver de renunciar a entrenar. El Cadí la Seu, el club on dirigia l'equip de Lliga Femenina, on tenia previst iniciar la tercera temporada de la seva segona etapa al capdavant del conjunt, anunciava un relleu d'urgència. Bernat Canut havia de suplir el seu cap. Pié havia de centrar-se en altres quefers. Li anava la vida. Feia unes setmanes que li havien posat nom i cognom a la suposada lumbàlgia que li feia la guitza: un càncer que havia fet metàstasi als ossos. El tècnic es retirava per iniciar un altre partit, un altre combat. «És dur, però s'ha de lluitar. Això és el que em vaig posar al cap». Avui la malaltia està sota control, ni de bon tros foragitada. Però el preparador del Masnou ha recuperat les bones sensacions físiques. Dintre de tot, és clar.

Pié parla de tot plegat mentre fa una de les seves llargues i habituals caminades. Forma part del tractament, de la teràpia. «Hi ha dies que faig setze quilòmetres caminant. El metge flipa. He començat a córrer». Ho fa de manera controlada. Com el propi entrenador recorda, té els ossos molt dèbils i qualsevol fractura que es pogués fer seria de molt mal gestionar. L'estiu li està provant. Molt. Entre el seu Maresme vital i d'altres escapades que ha anat fent recupera forces. Joan Carles és un esportista en exercici. Sempre ho ha sigut. I era habitual que sortís a córrer o aixequés algunes peses. «Passar d'això a fer vida de malalt és dur», reconeix, alhora que diu que actualment el seu dia a dia «és un món completament diferent». Però creu en la medicina, en la ciència, «que ha avançat molt», i està disposat a lluitar. «Tot el que pugui».


L'antecedent del pare

És evident que es cansa més que abans i que té certes limitacions. Però el dolor ha remès. I poder fer activitat física l'ajuda. I molt. «Físicament (el tractament, la malaltia) és molt dur. Però mentalment ho és més. S'ha de mantenir el cap el millor possible i fer activitat física em va molt bé». Tant que, dins de la prudència, se'l nota animat. «El meu pare va morir de càncer als 57 anys. Ja conec de què va la pel·lícula». Sap el pa que s'hi dona, doncs. Això no treu, però, que quan va saber què tenia no li caigués el món a sobre. Com que acabada la temporada anterior -la 2016-2017, la darrera que va entrenar- el dolor lumbar no minvava, va anar uns quants cops d'urgències a l'hospital. La percepció era sempre la mateixa, el resultat també. «Anàvem de la lumbàlgia a la ciàtica i de la ciàtica a la lumbàlgia». Fins que un dia de l'agost passat no va poder més. El dolor era tan inaguantable que va demanar que li posessin alguna injecció per desbloquejar-lo. La petició va ser tan esgarrifosa que la decisió mèdica va ser una altra: se'l van quedar a l'hospital.

Li van fer tot de proves i com aquell que diu l'endemà mateix li donaven el diagnòstic. I patapam. Sí, era aquella malaltia que fa de mal escriure i de pitjor pronunciar i, a banda, venia amb el suplement extra de la metàstasi. «Estava tot descarrilat», diu gràficament, en referència al desordre que presentaven tots els indicadors del seu cos en relació amb la malaltia alhora que assenteix: «És dur, però s'ha de lluitar». I s'hi va posar de valent, tot i perdre molts quilos. Ser esportista el va ajudar i l'ajuda. «Per dos factors», matisa. Un és que més enllà del càncer i l'àmplia afectació que tenia, «la resta estava perfecte. Cor, ronyó, fetge». L'altre, que estar fort físicament li ha facilitat poder combatre millor la duresa del tractament i recuperar-se com s'està recuperant ara. «El fet de tenir metàstasi significa que no hi ha solució quirúrgica. Però ara està tot controlat. Tot a lloc». Les analítiques mensuals ho avalen. La millora ha estat molt evident. I la ITV a què s'ha de sotmetre aquest setembre, un conjunt de proves molt més globals que més o menys ha de passar cada mig any, està convençut Pié que ho confirmarà.


Tornar a la cistella

«En tinc moltes ganes», respon quan se li demana per tornar al món del bàsquet. Des de l'estiu passat, quan va haver acabat de dissenyar la plantilla del Cadí que al final no va poder dirigir, no ha fet res relacionat amb el parquet, amb les cistelles, amb les pissarres on dibuixava possibles jugades. La prioritat, és clar i evident, era i continua sent una altra. «Ganes en tinc, però no vull fer qualsevol cosa i tampoc no sé si estic preparat físicament». Explica que els metges li han dit que faci una vida «el més tranquil·la possible. I el bàsquet significa moltes coses, però de tranquil·litat, poca», explica amb aquella fina ironia que gasta tot sovint el preparador masnoví. Tot i estar teòricament fora del mercat pel que fa al basquetbol, Pié reconeix que hi ha qui s'ha interessat pel seu estat -d'això, no en té cap queixa, ans el contrari, tant del Sedis Bàsquet com d'altres clubs pels quals ha treballat, i cita específicament el Barça, per exemple- i també pels seus serveis. Vaja, que ha tingut propostes. Per entrenar, s'entén.

«Em va arribar (l'oferiment) molt aviat. Em va arribar a l'abril i jo llavors encara estava molt aixafat. Aquest estiu m'ha anat molt bé i físicament també em trobo millor. Les analítiques canten», afirma metafòricament. Per tornar a veure de prop el món de la cistella i les seves derivades, involucrat en qualsevol projecte, dependrà «que em vingui de gust i que logísticament m'ho pugui combinar». Mentrestant, «jo estic fent feina». Entre altres coses, i fora del món de l'esport, és especialista en màrqueting. Més concretament encara en qüestions de màrqueting digital. «Em va sortint algun assessorament. Això ho puc fer. És molt més pausat i li puc donar el ritme que m'interessa, que necessito». Però a mida que es vagi trobant cada cop més bé i els testos -aquest mes en té un de molt important- vagin avalant la millora no descarta res.

Tornar a una banqueta com la del Cadí és complicat. «No només significa entrenar i els partits. Hi ha tot el tema dels viatges. I cal veure les condicions. Des de la Seu tots els viatges són molt llargs. Fins al cap de dues hores no arribes a la civilització», afirma sorneguerament enmig d'un somriure. I això que continua estant molt al cas de tot el que es cou a l'entitat urgellenca. «Ara qui ha de decidir és el Bernat i el seu equip, i el club. Però sí que m'han demanat el meu punt de vista i la valoració d'algunes jugadores». La temporada passada la plantilla sí que tenia tot el seu aval i segell. «Tot plegat em va agafar l'agost de l'any passat. Tot estava decidit». El rendiment d'allò que havia dissenyat de comú acord amb tots els seus col·laboradors, entre els quals i de forma preferent hi havia l'actual primer entrenador de l'equip, Bernat Canut, el considera d'allò més bo.

També ha estat molt bo el contacte, la relació que durant tota la temporada passada va mantenir amb el jove tècnic urgellenc, amb el seu substitut. «M'ha tingut molt en compte. També m'han ajudat el club i les jugadores. Amb el Bernat, si no hem tingut una connexió diària, ha estat cada dos o tres dies. I jo també l'he ajudat amb tot allò que he pogut». I hi afegeix: «L'any passat hi va haver una dificultat inesperada. Ningú no és imprescindible, però tot estava dissenyat perquè portés jo l'equip. I al Bernat li va tocar fer un pas endavant. Al principi va costar, l'arrencada va ser difícil. Hi ha elements que costen més de dominar. Però el Bernat és llest, valent i preparat. I se'n va sortir. La temporada va ser molt bona».


Tornar a la Seu... de visita

Si no hi ha res de nou, durant algun partit de pretemporada, Joan Carles Pié preveu ser al poliesportiu municipal de la Seu d'Urgell. «Aquest setembre vull pujar-hi», deixa clar. Fins fa poc, físicament no s'ho podia permetre i «mentalment em costava», admet. «A la Seu hi conec tothom i tothom em coneix a mi. I no només pel bàsquet, vaig ser gerent de l'Ajuntament. I em costava mentalment pensar que tothom preguntaria. Que tothom voldria saber com estava, què em passava». Però ara que se sent fort, té ganes de retornar l'escalf que ha sentit. Recorda que tant amb les jugadores que porten més temps al club com amb en Bernat Canut i amb en Xavier Calm, el fisioterapeuta i delegat, «teníem muntat un bloc molt xulo». Cert també que hi ha cops «que la vida et fot una hòstia». Però «t'adaptes». «És dur, però s'ha de lluitar». Paraula de Joan Carles Pié.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

LaLiga

Quan sentim junts, sentim més gran

Un grup de WhatsApp entre aficionats d'equips rivals? L'experiment sonor 42 passions va fer bategar els seus cors a l'uníson seguint el ritme de la identitat sonora d'LaLiga


L'últim El més llegit