Jana Fernández Velasco (Martorell, 2002) s'ha convertit en una referència del futbol femení al Baix Llobregat Nord. Filla d'esportistes -el seu pare va practicar l'handbol i la seva mare, la gimnàstica-, Fernández segueix creixent com a futbolista en un any inoblidable. A més dels títols obtinguts com a blaugrana, el maig passat es va proclamar campiona d'Europa sub-17 a Lituània amb la selecció espanyola. Als 16 anys persegueix el seu gran somni: jugar com a professional amb el Barça. Abans, però, esperarà des del filial sense perdre de vista el Mundial sub-17 que tindrà lloc a l'Uruguai, aquesta tardor.
És filla de Martorell, la ciutat on van créixer els seus pares, però als 3 anys va marxar a viure a Sant Esteve Sesrovires. Quan li pregunten d'on és, què diu?
Tot i viure els meus primers anys de vida a Martorell, la resta ho he fet a Sant Esteve Sesrovires. És on hi visc, on estudio i on vaig començar a jugar a futbol. Ara bé, tota la meva família és de Martorell. I com que Sant Esteve Sesrovires és un poble petit i poc conegut quan em pregunten on visc sempre acabo dient «en un poble al costat de Martorell».
La passió pel futbol li ve de petita?
Sí, tot i que havia fet cursos de natació de molt petita, als 6 anys ja vaig començar a practicar-lo de forma continuada al Sant Esteve Sesrovires FC. En aquells anys sempre vaig compartir equip amb els nois. Quatre anys després ja vaig incorporar-me al FCB Escola.
Com van ser aquells primers anys al FCB Escola?
Mai no oblidaré els meus inicis a can Barça. Entrenàvem a L'Hospitalet Nord i sempre era la més petita de totes. Vaig aprendre moltíssim. Des de petita tenia habilitats per defensar, però tècnicament em faltava molt recorregut. Aquells primers anys van ser de gran aprenentatge amb el contacte amb la pilota.
Al Barça ha après a competir?
Això de competir ho porto integrat en el meu ADN. Em considero una persona exigent, constant, competitiva i que sempre en vull més. Jugar al Barça implica una gran exigència: guanyar. És el que té portar l'escut del millor equip del món. En aquest sentit, més que competir, que també, aquests anys he après a guanyar.
El FC Barcelona ha fet una aposta ferma pel futbol femení. Això li obre més la porta del primer equip?
És clar que des de la professionalització del futbol femení tot es veu amb uns altres ulls. Per a totes les noies que hem crescut a can Barça veure com s'està apostant pel futbol femení ens dona una mica més d'empenta per acabar de complir el somni: arribar a ser professionals del futbol.
Sempre ha jugat en la línia defensiva. Darrerament ho fa alternant les posicions de central i lateral. En qui s'enmiralla?
El meu referent és Mapi León, jugadora del primer equip del Barça amb qui he tingut la sort aquest estiu de compartir vestidor. M'agrada el seu joc, em fixo com juga i l'he pogut gaudir totes les vegades que m'ha convocat el míster del primer equip.
Una d'elles va ser aquest estiu. Viatjar als Estats Units sempre és ple d'al·licients. Què suposa fer-ho, a més, amb el primer equip del Barça en una gira compartida amb l'equip de futbol masculí?
Recordo encara quan vaig explicar-ho a casa un dia mentre sopàvem i no oblido la cara d'incredulitat del meu germà. Participar en aquesta gira ha estat un somni fet realitat. Vaig intentar viure-ho al màxim tot plegat. Del viatge, de les companyes i d'algunes converses curtes que vam poder tenir amb alguns jugadors del primer equip de futbol. Sempre ho portaré molt endins.
Com les seves companyes, va haver de viatjar amb bitllets econòmics. En canvi, el conjunt de Valverde ho va fer en primera classe. Com va viure aquella polèmica?
Es va treure fora de context i se'n va fer un gra massa. Amb l'emoció de viatjar als Estats Units, si vol que li digui la veritat, ni vaig pensar-hi.
Portland i Los Angeles són les ciutats que van trepitjar en la gira americana. Quina de les dues la va impactar més?
Los Angeles! (somriu) Vam poder visitar els llocs més emblemàtics que sempre havia vist a les pel·lícules i és una ciutat que em va fascinar. Però sense desmerèixer Portland, on les instal·lacions de Nike són fantàstiques.
Un cop recuperada de tantes vivències en pocs dies, del jet lag
A casa sempre hem viscut amb molta humilitat. Els pares sempre són els qui em fan tocar de peus a terra i els qui m'han inculcat que amb esforç i dedicació es pot arribar lluny. El futbol i l'esport és molt fluctuant. El que sembla que pot ser molt a prop pot canviar amb una lesió o un cop de sort. Però és evident que em veuen feliç i se'ls encomana, també. A casa som culers fins a la medul·la i viure-ho en primera persona em fa sentir molt afortunada.
La competició oficial és a punt de començar per al filial blaugrana i aquesta tardor té molts números de disputar un Mundial a l'Uruguai amb la selecció espanyola. Està preparada?
Aquesta temporada l'afronto amb més il·lusió que mai i amb ganes que entre totes fem una gran temporada amb el filial. Amb Espanya, després de guanyar l'Europeu, tenim un repte més gros com és el Mundial. Ser a primer nivell t'exigeix guanyar i competir al màxim. I això és el que tinc ganes de seguir fent.
El futbol femení està creixent arreu del món. Contempla també la possibilitat de jugar a l'estranger?
Viure i fer allò que més t'agrada en un altre país ha de ser una experiència molt enriquidora i m'atrau. Però ara mateix és una possibilitat que ni em plantejo. Sóc feliç al Barça i no tinc cap intenció de marxar. Després d'iniciar-me als 10 anys com a blaugrana només desitjo poder jugar al primer equip. Un somni que continua viu i és més a prop.
